Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Els 25 anys dels Jocs de Barcelona

La personalitat que més va influir perquè el Comitè Olímpic Internacional (COI) elegís la ciutat de Barcelona va ser, sense cap mena de dubte, Joan Antoni Samaranch
Actualitzada 04/08/2017 a les 07:08
    Manel Cusachs
El 25 de juliol es commemoraven els 25 anys de l’inici dels Jocs Olímpics que van tenir lloc a Barcelona l’any 1992 i, de retruc, a diversos llocs de Catalu­nya. L’efemèride ha estat i és encara motiu de record com un esforç col·lectiu que va mostrar al món sencer com tota la societat catalana es va implicar en aquest projecte de país. Barcelona encara viu de l’embranzida d’aquells memorables Jocs. Eren temps que a Madrid hi havia el govern socialista, presidit per Felipe González, a Catalunya Jordi Pujol presidia la Generalitat i a l’alcaldia de Barcelona, epicentre dels Jocs, el socialista Pasqual Maragall. Hi havia feeling, sintonia, i tot va anar com una seda. Ara que la situació és crispada entre Catalunya i Madrid molts enyoren aquell clima.
Però avui el que ens proposem és subratllar aquell esforç col·lectiu que va donar ales a una societat, la catalana, amb molta il·lusió i ganes de demostrar al món la seva capacitat organitzativa. I es va posar en marxa tota una xarxa de voluntaris i de projectes que podem dir que van ser els Jocs de Catalunya.
Els Jocs Olímpics del 92 es van celebrar a Barcelona però si fem una mica de memòria veurem que a més hi havia 17 subseus de la resta del país i fins i tot més enllà. Passem llista i vegem la població i la disciplina esportiva que s’hi va desenvolupar: Badalona, bàsquet; Banyoles, rem; Castelldefels, piragüisme; Granollers, handbol; l’Hospitalet, beisbol; Mollet del Vallès, tir olímpic; Montmeló, ciclisme; Reus, hoquei sobre patins; Sabadell, futbol; Sant Sadurní d’Anoia, hoquei sobre patins i ciclisme; Saragossa, futbol; la Seu d’Urgell, piragüisme; Seva, hípica, Terrassa, hoquei sobre herba; València, futbol; Vic, hoquei sobre patins, i Viladecans, beisbol. I la marató va anar des de Mataró fins a Barcelona. I els milers de voluntaris provenien de tot arreu.
Però si ens preguntessin quina va ser la personalitat que més va influir perquè el Comitè Olímpic Internacional (COI) elegís la ciutat de Barcelona aquesta va ser, sense cap mena de dubte, Joan Antoni Samaranch, president del COI des de l’any 1980. Ell amb l’alcalde Pasqual Maragall van veure clares les possibilitats de la candidatura de Barcelona. I el 17 d’octubre del 1986 Samaranch va pronunciar aquelles màgiques paraules: “A la ville de... Barcelona!”, que van desfermar l’eufòria a la Ciutat Comtal i també a tot Catalunya. El COI, en la tercera votació, va escollir la capital de Catalunya. La candidatura de Barcelona va guanyar la de París per 43 vots a favor contra 23.
Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser, al llarg de la seva vida, un home pragmàtic, subtil, que va saber nedar i guardar la roba. Durant el franquisme no va tenir manies a vestir la camisa blava falangista. Home sempre influent en el món de l’esport. Fou president de la Diputació de Barcelona (1973-1977) i posteriorment de La Caixa (1987-1999). Presidí el COI des de l’any 1980 fins al 2001. Durant aquest darrer mandat el 23 de juny del 1993 va culminar una fita que s’havia marcat: la inauguració del Museu Olímpic de Lausana (Suïssa), ciutat on té la seva seu el COI. Després de finalitzar el seu mandat l’any 2001 en fou nomenat president honorífic, distinció que mantingué fins a la seva mort, el 21 d’abril del 2010, als 89 anys.
Poc abans de morir, el 2 d’octubre del 2009, va participar en la delegació que presentà davant del COI, a Copenhaguen, la candidatura de la ciutat de Madrid, que aspirava a organitzar els Jocs Olímpics del 2016, que com tothom sap es van celebrar a Rio de Janeiro (Brasil).
Tornem a Barcelona perquè l’any 2006 Joan Antoni Samaranch feu donació de 121 objectes relacionats amb l’olimpisme, al futur Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, i participà a l’acte simbòlic de col·locar la primera pedra. Entre les 121 peces que va donar hi havia medalles dels Jocs Olímpics als quals ell com a president havia assistit, torxes olímpiques, escultures, banderes, quadres i plaques. Val a dir que avui encara queda pendent un reconeixement explícit de la seva decisiva intervenció perquè Barcelona fos la seu dels Jocs l’any 1992, ara fa 25 anys. Alguns encara no li han perdonat la seva vinculació amb el règim del general Franco.
Però el que ningú no li pot negar és la seva participació decisiva perquè Barcelona –Cata­lu­nya– fos el centre del món esportiu ara fa 25 anys. Ell i l’alcalde Pasqual Maragall van formar un tàndem invencible que va il·lusionar no tan sols la Ciutat Comtal, sinó tot el país. Van ser els Jocs del 92, com molt bé va dir en clausurar-los, que havien estat “els millors de la història”.
I de tot plegat ja en fa 25 anys.
Etiquetes
  • #1 Sense identitat pròpia
    (04/08/17 11:36)

    El que ha passat és que després dels Jocs Olímpics el que ha triomfat en aquesta i en altres ciutats és la lògica del neoliberalisme desregulador i l'injeréncia económica extranjera. Per un altre costat, l'any 1992 vivien a Barcelona 23.000 estrangers (llavors no se'ls anomenava immigrants). Avui n'hi viuen 350.000,a això li diem globalitzaciò,en realitat,Barcelona desprès dels joscs olímpics va perdre el nort i la seva identitat com ciutat i està totalment dirigida pel capital i la agenda globalitzadora de la UE.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477