Fins al capdamunt

Sí, ja ho sé, però no sé com explicar-me per ser políticament correcta. Soc d’una generació gairebé extingida per a la qual el vi era vi, el pa era pa, les empleades de la llar eren minyones, les persones de la tercera edat eren vells i de la diplomàcia se’n deia hipocresia. D’acord, em podria haver adaptat, però no m’ha donat la gana o simplement no n’he estat capaç (una mica curta d’enteniment potser?). Vistos els antecedents, no us hauria d’estranyar que estigui fins al capdamunt d’un tip d’històries del nostre anar fent de cada dia: de la dieta mediter­rània, de la vida sana, de la sociabilitat, de la dictadura de les criatures i de la bona educació si us plau per força.

Deixo de banda l’obligació de menjar verd i de fer esport. Oblido els nens que he d’aguantar jo perquè els pares estan ocupats amb el mòbil o fent-la petar. Avui me les torno a haver amb el fum del cigarret. Per la meva salut, diuen, em prohibeixen fumar dins de bars i restaurants i m’he de passar l’hivern sortint a fer el cigarret enmig de la neu i a temperatures sota zero perquè el forense pugui afegir-hi una pulmonia quan certifiqui que m’he mort d’un càncer de pulmons. I ara arriba l’estiu i no puc estar-me en una terrassa perquè les tenen ocupades els no fumadors. No rebentaran d’una insolació, no!

D’acord, no ens esverem. Ho reconec: tinc molta mala lluna, soc asocial (antisocial no, siguem precisos), grassa, lletja, talossa, antipàtica, brètola, pecadora i tots els etcèteres que us vingui de gust afegir-hi. Però hi ha dies que en tinc els dallonses plens. Ah, sí, ho diré a la manera de Martí i Pol: “De tant en tant la mort i jo som u.” No, no és que em vulgui morir; però, vist com funciona tot plegat, he de defugir l’elixir de l’eterna joventut sigui com sigui. Alguna ànima caritativa m’ha assegurat que al cel de les someres, que és on acabaré anant a petar, tot­hom té tot allò que vol: el Barça sempre guanyarà, ningú em mirarà de reüll si bec o fumo, renegar no serà pecat, no hi haurà verdura ni fruita, la temperatura serà moderada pels segles dels segles... Però res no és perfecte: hauré d’aguantar tota l’eternitat un estol d’angelets tocant la lira. La mare que els va poder deixem-ho cór­rer!