El poder

Hi ha coses de les quals no t’adones fins que passen. Llavors, tot d’una, et preguntes com és que no ho havies observat abans. La resposta no és senzilla. Per deixadesa, per mandra, per ignorància, per falta de curiositat. Per conformisme.

Qui, d’entre la classe de tropa, s’havia preguntat com és que els coprínceps francesos enviaven el retrat oficial posant amb el drapeau de la república i no pas amb la bandera del país que coprincipejaven.

Ítem més, ens podríem haver preguntat quina necessitat hi ha de retrats oficials, que potser tenien la seva justificació durant el segle XVII, quan les grans monarquies havien d’imposar la seva autoritat i cosir amb símbols i representació uns territoris extremament heterogenis: els reis tenien els seu pintors de cort i una legió de copistes amb més bona intenció que no pas tècnica intentaven reproduir arreu els models, amb la qual cosa hi ha, escampats per Europa, dotzenes de quadres de borbons esguerrats (o de quadres esguerrats de borbons).

Ara, en un món que és tot imatge, el retrat oficial és com una cosa anacrònica, com quan s’escollia una actriu bonica per encarnar la Marianne (ai, la Deneuve, ai, la Casta!). Però mira, és un detall que monsieur Macron hagi pensat, per una vegada, en nosaltres i en els nostres sentiments i hagi fet un retrat ad hoc amb aquesta bandera nostra, tan equilibrada cromàticament, tan respectuosa amb els drapeaux dels veïns. Ni que ho hagués fet amb un toc de Photoshop: fa la mateixa il·lusió.