El petó de Klimt

Diuen que el famosíssim petó de Klimt, avui carn de pòster, és el record en oli del que el pintor va fer a la seva amiga Emile Flöge. O potser no. Entre ells les coses mai van ser gaire explícites. Per a mi és una de les pintures que més em fa pensar i més emocions em desperta. Que algú, com Gustav Klimt, un austríac peculiar, nascut a principis del segle XX sigui capaç de fer-me dubtar, més de cent anys després, de si hi veig amor, bogeria, la reconciliació dels sexes, la lluita –inútil en aquest cas– contra la submissió... no sé, em desperta sensacions contradictòries, i això m’agrada, perquè no deixa de ser una manera de sentir-se viu. En Milan Kundera d’això en diu immortalitat. Encara que darrere dels amants-amics només hi hagi un precipici, està ple d’erotisme, de llum, d’entrega i d’usurpació. De cossos que s’entreguen, i d’ànimes que es deixen robar. Suposo que l’amor ja les té aquestes coses. O la màgia del simbolisme. La veritat és que Klimt no filava gaire prim i s’enamorava força sovint de totes les seves muses, tot i que mai del tot. L’etern dubte de si deixar-se anar i córrer amb el risc, i tot el que això implica, o refugiar-se en la fantasia i l’especulació... més efectiu, segur... i bastant menys apassionant. L’art ja les té aquestes coses. Passar-te hores davant un quadre buscant el que hi ha pintat i el que hi hagués pogut haver. Imaginar Klimt passant de puntetes pels sentiments profunds, caminant dalt de la corda fluixa com un funambulista experimentat, enamorat de l’amor i cagat de por que li fessin mal. O potser no, potser només estava distret.