Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Influir i manar

Actualitzada 30/07/2017 a les 06:48
    Antoni Morell
Són infinitius difícils de definir de manera acurada. A vegades es confonen, fins i tot, i d’altres molt sovint es contraposen. “En el dia d’avui”, frase que s’ha posat de moda i que es llegeix o s’escolta contínuament, tots els mitjans de comunicació i aquest imperi, sovint incontrolable, de les xarxes socials, que no se sap si ens manen o ens influencien; però sí que ens poden anul·lar fins i tot la consciència i l’enteniment, pretenen un total i absolut anihilament de la personalitat. Algú deia l’altre dia que el nostre cor i el nostre cervell els hem col·locat al mòbil.
Tanmateix, diuen que influir consisteix a aconseguir que algú realitzi o faci allò que hom desitja que es faci.
Es podria confondre amb manar, però sembla que existeix una petita matisació: influir és aconseguir que els altres facin allò, convençuts que si ho fan serà el més convenient per a ells, a més a més que ho sigui per a un mateix.
Cal dir, en tot cas, que si oblides els valors ètics la teva possible influència acabarà anant contra tu mateix. Hi ha alguns polítics que a més a més del poder han manat molt, i han tingut molta influència, però després han mentit. I la mentida erosiona. A la fi, tard o d’hora tot se sap. Enganyar, a la llarga no és bon negoci. Només cal pensar en la tríada de les Açores, per exemple. I per tant, potser han manat, però la seva influència, a la llarga, ha estat ben escassa. Tal volta malèvola.
Alguns que tenen poder també influencien perquè gaudeixen de capacitat de comunicació i , per tant, intenten convèncer-nos. Però, no n’hi ha prou, amb capacitat de comunicació. També influencien persones amb el seu silenci, amb els seus gestos. Tot comunica. Tot. No només amb la paraula. Però no s’aconsegueix amb el menyspreu, amb gestos despectius, amb la supèrbia; no diguis mai – i menys t’ho creguis– “soc guapo, ric i bo”, com alguna titella del negoci absolutament aberrant de l’anomenat futbol per boca de manera reiterada. També la senzillesa i la humilitat comuniquen. Per això, a casa nostra, molts càrrecs públics comunicaven, influenciaven molt. Avui, no tants, malauradament, malgrat assessors i més assessors. Si hom no té res a comunicar, ja pots fer ja, que res de res!
Ai, l’altivesa, que a la fi ens matarà. La prepotència no influencia. Més aviat causa refús.
Alguns creuen que per influir cal ser més poderosos. I això no és cert. Tots influïm, un taxista, un professor, un home o una dona de casa, un pagès, un comerciant... Tots influïm: o no en els nostres cercles corresponents; amb efectes molt considerables i positius, sempre que actuem amb les premisses citades: senzillesa, humilitat, i no voler anor­rear els sentiments i la capacitat de pensar dels altres. Em va impressionar molt el que l’altre dia llegia, que un youtuber –que sembla que estan de moda– deia que estava terroritzat davant masses i masses embogides que els seguien com si fos un déu. Deia això: “Estic espantat, Sí. Perquè si aparec a l’escenari i els dic a aquesta gent que surti al carrer i cremin un cotxe o varis, ho faran.” És el que feien els nazis, oi? O el que proclamen els caps dels terroristes de dreta o d’esquerra, oi? O els que enga-nyen, de forma encoberta o visceral, d’amagat o amb tota mena de subterfugis, oi?
I per influir, a més, cal conèixer el grup al qual et dirigeixes. Diuen els “anomenats experts i assessors especialitzats i contractats”, que si vols influir “procura caure bé. Potser és més determinant això que el que diguis”. Error, al meu entendre. També diuen que si has de parlar en públic cal subratllar, a l’inici, en els primers minuts, les idees centrals per repetir-les i resumir-les a la fi.
Deia un altre “expert en comunicació” que els executius, directius i empresaris sentien pànic a parlar en públic i a tractar amb periodistes. I que ell els entrenaria a fer-ho, a respondre a preguntes hostils (ai, Déu meu!). I que a la fi els acabarà agradant. Afegia l’assessor en comunicació: “entenen que és millor estar preparat per si arriba la crisi”.
Jo hi afegiria que, tanmateix, el que és postís –això deia la meva mare– sempre es veu, o s’endevina. Pobres!
Churchill, que tants èxits i fracassos va obtenir a la seva vida, però era bon comunicador, manifestava que “la millor improvisació és la que es prepara”. I que sàpiguen escoltar. Res de “rotllos”. També el vell Aristòtil subratllava que “el savi no diu tot el que pensa, però pensa tot el que diu”.
Per això penso que seria important –es feia abans– que s’ensenyés als infants i adolescents a parlar en públic, a verbalitzar oralment i per escrit els pensaments, les idees. A parlar en públic per a dir la veritat, certament. Les màquines no pensen. O sí?
Pensar i exercir la llibertat, i processar que els altres l’exerceixin en la doble accepció: drets i obligacions mutus i respectius. La llibertat és sempre la llibertat. La llibertat del que pensa diferent. Avui, encara existeix l’esclavatge, i tant! Fa pocs dies llegia això: “Amuntegats, sense aigua corrent ni llum, estirats en matalassos per tots els racons [els més afortunats] o sobre tires de cartró que fan funció de llit a la mateixa entrada de l’habitatge. Així viuen una trentena de temporers, la majoria subsaharians, en una casa en males condicions de tres plantes ocupada en ple centre de Seròs, a la comarca del Segrià.” També en l’aspecte físic nombroses persones viuen laboralment l’esclavatge per a grans multinacionals (no cal citar-ne el nom, perquè d’elles en som clients!) i el moral i l’intel·lectual, seguint fil per randa el que diuen les maquinetes que obnubilen el cervell i destrossen els dits. Com deia Mario Camus, el director de cinema de La Colmena, Los Santos Inocentes o La Ciudad de los Prodigios, ara fa uns anys: “Tengo la sensación de vivir en un mundo estúpido.” Jo també! Es referia al poder econòmic, empresarial i mediàtic que qualificava d’aixafador. Com deia el periodista Juan Soto Ivars en una contra de La Vanguardia: “Les xarxes socials acoquinen la paraula lliure”. “Google ven la nostra vida”, i descriu les xarxes socials com “un instrument al servei dels dictadors”: són mots d’Eugeny Morozov, investigador de les implicacions polítiques i socials de les xarxes. O, finalment, el que Enric Puig, professor de la UOC de Barcelona, diu: “Si no controlem, en cinc anys estarem a les mans d’unes poques empreses.” En aquest cas, sí, influir i manar seran el mateix.
També, cal recordar que alguns que ostenten comandament, malgrat les aparences, l’única cosa que arrosseguen és la seva ombra. És a dir, d’influència, cap. Ni negativa tan sols! El buit. No vull ser maniqueu, en absolut. La tecnologia pot ser bona, sempre que sigui un mitjà al servei de la persona humana. No una guillotina. Però en tot cas, jo soc dels que creuen que la cultura sense Gutenberg, no és el desitjable.
Etiquetes
  • #1 Picot imperial
    (30/07/17 15:37)

    S'oblida vostè Sr. Morell del verb liderar deliberadament? No dubto, ni en una milessima de segon que sí. Perquè vosté sap que per construir i dibuixar el nostre futur, el de la nova Andorra a venir en la era de la societat de la informació, necessitem líders, de vells savis.I no influidors o manadors. I necessitem que els vells savis no es jubilin com ho fa vostè. Gràcies i bon diumeng!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477