Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
de la meva agenda

Il·lusió de Caina

Actualitzada 30/07/2017 a les 06:45
Vivim d’il·lusions. Una dona o un home sense cap il·lusió és una persona morta en vida. També ho és un noi o una noia. Déu també viu d’il·lusions. Va escriure el poeta hindú Tagore: “cada infant que neix és un senyal que Déu encara té posada la seva il·lusió en el nostre món”. Simone Weil, en el moment de la gran desesperança de la França del 1942, donà fe de la il·lusió de Déu posada en les persones perquè “Déu és present únicament en aquest món sota la forma de l’absència, ja que Ell l’ha creat despullant-se del seu poder i buidant-se de si mateix”. Conclou la filòsofa, compromesa políticament amb la França lliure: “Déu somia que la passió i la pobresa, la il·lusió i el buit generin un amor boig, una espera resistent, l’aigua i la set extremes en cada persona”.
Òbviament, AINA treballa el món de la il·lusió. Em pregunten els cainistes, acampats a Arcalís descansant dels pics fets, el de l’Estanyó i el de la Fontblanca, tot preparant-se per guanyar el Cataperdis i el Comapedrosa:
–Mossèn, què sent quan veu cinquanta joves tan ben units caminant per llacs i pics?
–Gràcies per la pregunta. Sento que les meves il·lusions es fan realitat.
Caina duu el plus de la c. La c de la convivència. La marxa per camins, llacs i pics d’Andorra estreny lligams de relacions humanes. El petit príncep els ho recorda cada vespre al voltant del foc de camp, entre cançó i cançó: “amistat és crear lligams. Els camins ens duen als homes”.
Caina 2017. Demano als cainistes que treballin amb cos i ànima la i de la il·lusió. Una advocada i expolítica del país manifestà a la premsa del dia 17 de juliol: “els partits polítics han decebut els ciutadans”. La declaració em fa adonar que de totes les crisis que avui aborden la societat, una de les que més fort ens colpeja és la falta d’il·lusió. Escriure i parlar sobre la il·lusió sona a carrincloneria, ridiculesa i extravagància. Et titllen de tros de pa beneït. No pel dir de la gent, deixem de reivindicar la il·lusió. La il·lusió encén l’amor. La il·lusió fa do del poder i de la força per caminar. Gràcies a la il·lusió el petit príncep “rega cada dia la seva rosa, i les altres cinc mil”. La il·lusió aporta brillantor a la mirada. Desvetlla l’anhel necessari per paladejar la vida, malgrat que els planetes del petit príncep siguin “d’un rei dictador, d’un empresari avar, de persones vanitoses, de joves embriacs de droga i d’alcohol, de ciutadans que viatgen sense saber d’on venen i cap a on van...”. La il·lusió és el nervi que dona sentit a la vida. La il·lusió és la vitamina imprescindible per llevar-se cada matí i caminar cap a la feina xiulant i cantant. La il·lusió és germana de l’admiració. Ens dona la capacitat de meravellar-nos. Preguntem als amics:
–Com va la vida?
La resposta més comuna és:
–Anar tirant!
És a dir, no tinc il·lusió. El desencant s’ha apoderat de milers de vides quotidianes, aigualint els moments de felicitat que ens plouen un dia sí, l’altre també. Conreem la il·lusió al cor dels joves, com ho fan els monitors de Caina. Les il·lusions són dinàmiques davant l’estancament bulímic de la deixadesa. La il·lusió és el desig amb arguments per fer-la realitat i ens manté en la construcció dia a dia del nostre jo. Hem desterrat d’Andorra la il·lusió? Ho sabem. La il·lusió resulta molt cara. Ens costa el viure més anys.
Ofreno a la meva Confident la pregària de comiat dels joves cainistes. “Torneu a les vostres cases amb la il·lusió renovada amb vosaltres mateixos.” Els cainistes ofrenen a la Mare de Déu de Meritxell una gavernera ben florida d’il·lusions. En cullo algunes.
Poder seguir caminant. Compartir moments amb la gent i descobrir Andorra. Cantar junts fent camí cap a d’alt del pic. Compartir moments únics amb gent única. Coronar els pics més alts d’Andorra i de la vida. Saber gaudir del que tenim. L’acceptació de tots per tots. Seguir endavant a la vida amb la mateixa força i coratge que a Caina. Aprendre molts valors des de la llibertat. Estar orgullós de mi mateix... Mirar enrere i continuar rient amb tots els cainistes amb qui he compartit vivències. La meva Confident ens regala el seu somriure com a millor record del campament 2017.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477