Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

'Amics per sempre'

Actualitzada 30/07/2017 a les 07:01
Ara fa vint-i-cinc anys que Els Manolos cantaven allò d’Amics per sempre. Sí, ja ho sé, sembla mentida però ja han passat vint-i-cinc anys. L’efemèride ha servit per rememorar els moments estel·lars d’aquells Jocs: l’Epi duent la torxa en l’últim relleu, l’encesa del peveter, el Freddie Mercury i la Caballé, l’anella olímpica que descobria un Montjuïc desconegut per als mateixos barcelonins, o la plasticitat dels salts a les piscines Picornell amb el teló de fons de la ciutat. Però també recupero records desconcertants, i mirant vídeos a YouTube no sé si tornar a petar-me de riure o sentir la mateixa vergonya que a molts ens va sobrevenir en veure un príncep abanderat o la plorera d’una infanta a la grada. I per rematar aquesta estranya col·lecció de personatges, la mascota oficial, el Cobi, al qual encara no ens hem acostumat. Com amb l’Exposició Universal del 1929, els jocs havien de modernitzar la ciutat, cosa que es va fer malgrat les batalletes polítiques i la polseguera de polèmiques urbanístiques i socials. Però al final tot va sortir rodó, diuen.
La commemoració també ha fet que molts recordéssim com vam viure aquells Jocs. On érem, què fèiem, quina vida dúiem? A l’estiu de fa vint-i-cinc anys jo en tenia disset i acomplia a la perfecció el perfil de l’adolescent rebotat i per això d’entrada no vaig sentir els Jocs com a propis, malgrat haver nascut a Barcelona, on encara vivia. I quan se’m va acudir implicar-m’hi una mica, vaig preferir fer-me voluntari dels Jocs Paralímpics. Em van assignar a un grup que donava suport a l’organització de les proves de ciclisme. Fins al moment no creia que els atletes paralímpics poguessin anar en bi- cicleta i en aquells jocs, a banda d’alguna voluntària bufona que em va assuavir el caràcter, també vaig descobrir la sorprenent capacitat dels ciclistes paralímpics. Va ser el primer contacte amb aquest esport, i malgrat que el practico i el segueixo, encara no he trobat cap atleta que m’hagi sorprès tant. Records que em venen a la pell, com la lycra barata i els xandalls de cotó. Vint-i-cinc anys, tu. Em consolo pensant que ara tinc més paciència i més cintura (figurada i literal). Però també soc encara més descregut que abans: fa temps que sabem com va allò dels amics per sempre.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477