Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Fills de la Paraula

No us volia parlar de polítics ni de barjaules, sinó de pares i mares
Actualitzada 20/07/2017 a les 07:01
Avui, per variar, començaré pel començament: “Al principi existia el qui és la Paraula”. I es veu que a partir d’aquí vam néixer tots els altres: els fills del pare, els del Copríncep (el de França, no fotem!), els del butaner i fins i tot els de meuca. Per cert: dies enrere vaig rebre un WhatsApp amb la fotografia d’una mena de manifestació de marcolfes amb unes samarretes en què asseguraven que elles no eren les mares dels polítics. M’ho crec a ulls clucs, entre altres raons perquè em refio més de la majoria de putes (que es guanyen la vida amb el que és seu) que d’alguns polítics (que es guanyen les virolles amb els béns dels altres).
Ja m’he tornat a embolicar, com sempre. No us volia parlar de polítics ni de barjaules, sinó de pares i mares, putatius o de sang. Jo vaig créixer convençuda que en Carol i la Carmela eren els meus pares putatius perquè, quan feia alguna marranada (i en feia sovint, a fe!), tant l’un com l’altra es mostraven penedits d’haver-me trobat plorant a ple pulmó a sota d’una col de l’horta de l’Hospital (m’hi van deixar uns gitanos un dia de mercat) i d’haver-me recollit i alimentat per acabar donant-los tants disgustos. De gran vaig entendre que m’havien entabanat: soc la imatge calcada de la Carmela, tragino la mateixa mala llet que en Carol i soc tan atramuntanada i poc pesquis com tots dos junts.
Continuo amb el pare. Quan jo era l’hereva de l’autoproclamat rei Carol Sense Número del Cap de Creus, sovint em portava a pescar amb ell a la roca que li feia de tron. Abans d’arribar-hi ens aturàvem a Portlligat a saludar un senyor que tenia els ous al teulat de casa. Si hi era, sempre oferia un traguinyol del porró al pare i una moixaina a la nena. Després de la pesquera, ens hi tornàvem a parar per regalar-li una orada, una escórpora o una embosta de julívies i serrans. Han passat els anys, el pare i el senyor són morts i jo ja tinc l’herència: un do do, un té té, una erra i una e. Però hi ha una dona, no en recordo el nom (Pia Brella, potser?), que aleshores devia ser una noieta i que vol saber si el senyor dels ous era el seu pare de sang. Avida Dollars? Segur que no! No sigueu malpensats! Si fos així, voldria dir que la pobra Pia brella.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477