Una muntanya de gel, en traducció literal, ens amenaça. S’ha desenganxat de la punteta de l’Antàrtida (altrament coneguda com a plataforma Larsen C) i, sense rumb, com el vaixell de l’holandès errant, posa en perill el fràgil clima del planeta, que sembla a punt de desballestar-se definitivament. Sabent com sabem que la climatologia sempre ha oscil·lat, i que hem patit glaciacions terribles i episodis molt més càlids que no pas l’actual, potser ens ho hauríem de prendre amb més resignació, però la sospita que n’hem estat nosaltres els responsables és una espina de mal treure. El que ha estat curiós del periple de l’iceberg ha estat una dada tangencial: la seva superfície. Sí, ja sabem que el que es veu és només la punteta, i que la gran massa està sota l’aigua. Però la superfície és una dimensió visible, comparable, quantificable. I cadascú ha descrit l’iceberg en funció de les seves magnituds assumides. Fa 5.800 quilòmetres quadrats. Com deu vegades Madrid (diu El País), o com tot Catalunya Nord (assegura VilaWeb). Com la meitat de l’illa de Puerto Rico, comenten els borícues. La quarta part de Gal·les, s’exclamen els gal·lesos! De la mida de l’Estat de Delaware, diuen els ianquis. Els euròcrates ho comparen amb Luxemburg: n’hi cabrien dos, d’icebergs, en els límits del Gran Ducat. I aquí, en la nostra modesta dimensió, diríem que fa com deu andorres i escaig. I, mentre aquí ens barallem per les estacions d’esquí, al pas que anem potser d’aquí a cent anys s’hi faran vinyes…