Un grapat d’anys enrere l’arribada de l’estiu era un senyal de mal averany. S’acabava el futbol i començava la travessa del desert. Ruc que és un, ens feia passar el mono futbolístic seguint els moviments del mercat que els tebeos esportius explicaven al detall, amb pèls i senyals. Dia rere dia, segons els mitjans especialitzats (impresos i parlats) es fitxava tot. Qualsevol xaval fent malabars amb una pilota als peus era susceptible d’acabar vestint la samarreta d’un dels grans, quan no de dos alhora! Els clubs grans semblaven capacitats per arrasar el mercat. Tot plegat, un disbarat sense sentit. El temps i l’edat han temperat aquelles febrades abstinencials. Ara, ni en plena temporada amb partits de màxima rivalitat o davant la possibilitat de guanyar títols arribo als nivells d’alienació mental d’antuvi. Tampoc el parèntesi vacacional genera comportaments dissociatius de cap mena. Els moviments estivals de mercat no han canviat, ans al contrari. L’espectacle, si no fos per la quantitat de diners i interessos que s’hi mouen, es podria titllar de sainet còmic, òpera bufa o directament pallassada. Nous actors (mercat oriental) i cada vegada més clubs en mans de potentats amb un absolut desconeixement del món del futbol estan generant unes dinàmiques d’allò més tòxiques. Així que, com qui no vol la cosa, no queda rastre d’aquell fanatisme que servia per justificar qualsevol actuació del meu equip. Sense anar més lluny es poden sentir els colors i creure que l’actual directiva de l’FC Barcelona, si tingués ni que fos una miqueta de vergonya, hauria de dimitir.