Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

“Jo nom Tom i som belga”

Actualitzada 06/07/2017 a les 06:57
Aquest any vam inaugurar l’estiu a la impensada i ho vam fer uns quinze dies abans que arribés oficialment. A la tarda, el pet de sol cremava les pedres i es podien ferrar ous sobre l’asfalt. Va ser un dia dur, de cap a l’ordinador, de riells de suor sobre el teclat i de gots cimats de llimonada fresca. Havent sopat, amb la porta del balcó i les finestres obertes de bat a bat, va semblar que passava un fil d’aire. Vam decidir sortir a fer un beure a la terrassa de casa (a la de La Cirera, ja m’enteneu).
Mentre aparcàvem, una dona a qui no coneixia de res em va començar a saludar fent anar la mà dreta com si estigués cantant el maneta mà per menjar pa i cridant-me en un castellà amb accent estrany que jo era la reina d’Encamp. En baixar, l’Antonio me la va presentar: es deia María i era canària. Ens vam fer un bon tip de riure quan vaig voler-li deixar ben clar que jo era republicana. La María va desaparèixer i nosaltres ens vam asseure: un cafè, dos whiskies amb gel i una cola. La Isa ens ho va portar i, a indicacions d’en Roberto, va deixar l’ampolla de J.B. Xerrant, xer­rant, em vaig ben encantar. Potser el mam m’havia fet mal, però juro que vaig veure en Koeman i al cap d’una estona en Marcelo. Només va ser un tancar i obrir d’ulls. Ja no hi eren. No pot ser, vaig remugar, i vaig continuar atabalant el pacient company de sempre.
De sobte, de cua d’ull torno a veure en Koeman que reclama a algú que li porti beure. Sense fer cas dels seus acompanyants, me’l miro i, sorneguera i provocadora, li faig notar que jo tinc una ampolla per a mi sola i que, si vol, la compartim. Se m’acosta i es presenta, amb un mallorquí deliciós: “Jo nom Tom i som belga.” Dar­rere en Tom, arriba la María (sí, ella), en Marcelo (que es diu David i que em coneix sense dir-m’ho), i l’Àngels, amb seny andorrà i sang andalusa. I ja som sis, en teoria sis desconeguts sense res en comú, gent senzilla, bona gent, al voltant d’una taula amb la rialla fresca i la complicitat als ulls. La xerrada va donar per a molt i per a res. Hi ha amics de tota la vida i amics per compartir instants. Potser no els va quedar clar, i per això els ho vull repetir des d’aquí: us duré amb mi la resta de la meva vida. Un petó.
  • #1 Carme
    (06/07/17 09:10)

    Quina enveja Roser! Ja voldria jo poder sortir de casa i baixar fins a Encamp a peu, pel camí del terra que passa per sota de Meritxell i arriba fins a Les Bons. Però noia porto unes banyes d'Olimpíada, de les que no passen ni per la porta. Lo meu estimat César fa 10 anys que m'enganya amb qualsevol dona formosa que se li posa a tir. Ara, aprenc a emborratxar-me sola: estirada al sofà , bevent amb palleta i subjectant l'Ipad cap al sostre amb la mà menys cansada del moment. Ja vindrà la tardor, si Déu vol. Jo nom una cornuda més.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477