Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Desprengui's dels tuits senyor Trump

No tan sols ha caigut sota mínims l’índex d’aprovació del president dels Estats Units, sinó que s’ha generat una sensació que és inestable i que actua com una bomba de rellotgeria
Actualitzada 03/07/2017 a les 09:26
    Gregory Coonen
El que va començar sent un hàbit lleugerament irritant durant les últimes eleccions als Estats Units, aviat es va convertir, per a la majoria dels periodistes que seguien la Casa Blanca, en un comportament compulsiu, mesquí i a vegades francament ofensiu. Per descomptat em refereixo a l’addicció de Trump als tuits nocturns.
Des que va assumir el càrrec el 20 de gener del 2017, molts experts s’han preguntat com l’actual president dels Estats Units ha seguit promovent el tuit com a mitjà preferit de comunicació. No hauria de renunciar Trump a la immediatesa pròpia d’aquest mitjà i oferir en el seu lloc una anàlisi més profunda, quedant al seu torn menys exposat a tots i cadascun dels tuitaires crítics que abunden al món digital? Molts esperaven que el recent error del tuit Covfefe hagués marcat un punt d’inflexió en la forma com el president es comunica amb el poble nord-americà i el món. Durant els últims dies la comunitat internacional de bloguers s’ha bolcat a tractar de desxifrar el que el president Trump va voler dir a través de la paraula inventada Covfefe. Per a sorpresa de tots, en comptes de restar-li importància i assumir-ho com el que va ser –un simple error de mecanografia–, Sean Spicer, secretari de premsa de la Casa Blanca, va tractar a tota costa i contra tot pronòstic de justificar la rellevància de la paraula: “El president i un petit grup de persones del seu cercle íntim saben exactament el que ell [el president Trump] va voler dir”, va afirmar Spicer la setmana passada durant una conferència de premsa. Això és per a molts una mostra de la desesperació a la qual s’enfronta l’actual administració, des d’on tracten d’aparentar que controlen una situació que clarament se’ls ha escapat de les mans. Tots semblen estar convençuts que mereixen estar on són, i això passa per intentar donar-li coherència a cada ximpleria que escriu Trump en els seus tuits. No solament Sean Spicer i el president manipulen els fets, treuen de context les declaracions dels seus enemics polítics i fabriquen falses notícies per construir la narració que millor s’adapti a la seva agenda, sinó que fins i tot senten la necessitat de donar-li un sentit a una paraula grotesca.
No obstant això, el que va succeir fa un mes després de l’atac terrorista de Londres és molt més greu, ja que supera els límits de la decència. L’ús de Twitter per part del president és encara més reprovable, si això és possible.
Hores després de l’atac, l’alcalde Khan declarava que “els londinencs veuran una major presència policial, avui i en el transcurs dels propers dies, i no hi ha motius per alarmar-se”. Trump va treure de context la declaració de l’alcalde de Londres i va respondre: “Almenys 7 morts i 48 ferits a l’atac terrorista i l’alcalde de Londres diu que no hi ha ‘raó per alarmar-se!’”
Pitjor encara, Trump va continuar criticant Khan el dilluns, aliè al fet que l’alcalde estigués de dol pels morts i intentant per tots els mitjans recuperar l’aparent normalitat a la ciutat. Trump va escriure: “Una excusa patètica de l’alcalde de Londres que va haver de pensar ràpid la seva declaració de ‘no hi ha motiu per alarmar-se’. Els mitjans de comunicació segueixen treballant dur per vendre-ho!” Aquest insensible tuit porta implícita la següent pregunta: Trump ha de seguir obstinant-se a convertir en enemics els tradicionals aliats dels Estats Units? (Els seus tuits de la setmana anterior s’havien dirigit a la cancellera Merkel i hi criticava durament els alemanys pels seus èxits en l’exportació de cotxes de marca als EUA.)
Afortunadament Khan va respondre de manera tallant: “Com a alcalde de Londres, no tinc temps de respondre als tuits de Donald Trump.” Això va enfurismar Trump, que el mateix dimarts tuitejava: “Necessitem una prohibició de viatjar a certs països perillosos, no una paraula políticament correcta que no ens ajudarà a protegir la nostra gent!”
Sean Spicer i altres membres de l’equip de comunicació de la Casa Blanca han tractat de convèncer-nos que el comportament recent de Trump és coherent amb la seva estratègia i amb el missatge que aquest va difondre per ser triat president. Sarah Huckabee, secretària de premsa adjunta de la Casa Blanca, es va queixar que els mitjans de comunicació estan injustament “obsessionats amb cada detall” dels tuits de Trump. Però la veritable pregunta és per què Huckabee està tractant de restar importància als tuits del seu cap. Com no ens hem de prendre de debò aquests tuits quan són l’única comunicació directa que Trump està fent aquests dies? Trump no ha donat ni una sola conferència de premsa amb ronda de preguntes i respostes des que va tornar del que molts consideren un desastrós primer viatge a l’estranger. Per què sorprendre’ns quan els periodistes volen saber, per exemple, si els tuits recents sobre la urgent prohibició de viatjar als EUA des de sis països musulmans són una expressió de la seva futura política de govern o són simples missatges personals?
L’habilitat de Trump de despertar la preocupació a tot el món no es limita solament a la seva decisió de prohibir l’entrada als EUA de poblacions senceres, ni a la seva retirada de l’acord climàtic de París. Molts a Europa estan nerviosos perquè en el seu discurs a l’OTAN, Trump no va fer esment a l’article 5, que recull la idea que un atac contra un membre és un atac contra tots els membres de l’OTAN. El que de debò els sembla una puntada de peu al cul és que es dediqui a enviar tuits d’assumptes tan seriosos amb tanta lleugeresa.
Quina és la veritable raó per la qual Trump segueix comunicant-se obstinadamente a través de Twitter, quan tots els seus assessors li estan pregant que renunciï als missatges de 140 caràcters i els deixi fer la seva feina? Es mostraria Trump poc inclinat a fer front a preguntes sobre les possibles converses del seu entorn amb el govern rus i a l’acomiadament de l’exdirector de l’FBI James Comey. La Casa Blanca és reticent a respondre a qualsevol pregunta difícil i prefereix romandre a càrrec de la narració? És totalment plausible. No obstant això, Trump està cavant la seva pròpia tomba política, ja que l’estratègia s’està tornant en contra seva. La paciència dels seus aliats, fins i tot dins del Partit Republicà, sembla estar acabant-se. Aquesta setmana, no només ha caigut sota mínims el seu índex d’aprovació, sinó que s’ha generat una sensació que el president és inestable i actua com una bomba de rellotgeria. Li sona d’alguna cosa aquesta expressió? Aquestes són les paraules amb les quals Trump descriu sovint a la seva nèmesi, Kim Jong-un, el líder suprem de Corea del Nord. No és d’estranyar que els líders europeus se sentin inestables amb Trump –preguntin-li-ho al primer ministre de Montenegro, Duško Marković, que va ser indecorosament empès a un costat per Trump a la cimera de l’OTAN.
Si fos tan fàcil com enviar un tuit a Melania: “Per a la tranquil·litat de tots, li preguem que aquesta mateixa nit amagui el telèfon de Donald després de sopar, o millor encara, enviï’l com a regal a Kim Jong-un!”
Etiquetes
  • #4 Monna Djedda
    (04/07/17 11:45)

    Crec que tens tota la raó. Jo també demanaría a la Melania de treure-li el telefon. Good job Gregory, I enjoyed reading this article, and all I can say is Que Deu ens ajudi!

    Respondre
  • #3 Underwood
    (03/07/17 10:54)

    You should send your opinion to the Washington post Sir Cooney because I think Trump doesn't speak Catalan if he reads any newspaper.

    Respondre
  • #2 Criscer
    (03/07/17 09:21)

    Come on Greg, stop being pelota! anything better to do that escribint en el panflet del govern! wawwwww getting worse!

    Respondre
  • #1 Realidad virtual
    (03/07/17 08:51)

    Aquesta columna es tan populista com Trump, seguim donant cobertura i prioritat als punts de vista dels que ostenten els poders polític i econòmic, l'establishment (empreses, grans partits polítics, govern, grans sindicats, etc.) en canvi la visió, valoració, opinions i interessos dels i les joves,ancians, treballadors, malals, estudiants, presos, dones, immigrants, i totes les organitzacions de caràcter populars, ... són gairebé sempre silenciats, marginats o deformats.

    Respondre
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477