Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Protegir els mestres

El mestre i el professor de veritat han fet allò que només es pot fer si prèviament es posseeix: exercir la llibertat per fomentar-la en els altres
Actualitzada 02/07/2017 a les 06:52
    Antoni Morell
Sí! Protegir els mestres i professors, que no en tenim tants.
S’ha acabat un curs acadèmic i em venen al cap altres cursos acadèmics de quan jo era infant, després adolescent, jove, en diferents indrets d’aquí i d’allà, acabant cloent cursos acadèmics. Molts anys després, com a professor en centres de batxillerat o a la universitat. I penso, avui, en el paper fonamental que alguns mestres i/o professors han tingut en la meva vida, tant o més que la mateixa família. Sempre he tingut clar que una cosa és l’educació –a càrrec de la família– i un altre component humà és la instrucció –a càrrec de mestres i professors–. Ambdós papers, ambdós encàrrecs, són fonamentals, imprescindibles, vasos comunicants i constants.
Però, és clar, el mestre, el professor, eren persones apreciades, respectades, molts ex­cel·lents, d’altres prescindibles, com gairebé tot a la vida, en què hi ha barreja de bo i de beneiteria. És a dir, com en tot a la vida, també hi ha hagut, hi ha i hi haurà mestres, professors tòtils i babaus.
Però, en general, el paper dels mestres i professors era considerat. Avui, això –com tantes altres coses– ha canviat i no per a bé, em sembla a mi.
Em permetran que de tot plegat en faci un modest esbós. Què defineix el mestre, al meu entendre? (No parlo del “mestre d’abecedari”, com deien al segle XIV els que ensenyaven lletra i quatre números.) Em refereixo als que ens introdueixen en la llibertat mental, que en això consisteix l’ensenyament, al meu entendre.
No cal pas dir que el mestre o professor ha de gaudir de rigor i potència intel·lectual, imaginació creativa, i capacitat per estimular lectures i pensament, orientar clarament enmig de les dificultats dels alumnes el sentit del valor de la transmissió cultural i també, aquesta estranya qualitat que se’n diu integritat. És a dir, no enganyar. I tenir passió per fer passar la poca o molta saviesa, i els ideals, malgrat sigui difícil aconseguir-los. Com deia Hegel: “Sense passió res de gran s’ha portat ni es pot portar a terme.”
Aquesta tasca no sempre, avui, és apreciada, reconeguda i recolzada per algunes famílies i aquesta societat totalment massificada, interessada més pels rèdits que pot aportar l’ense­nyament i els estudis que no pas per la formació humana de la persona.
També, en aquests inicis d’estiu penso quan era alumne, i després ensenyant. Georges Steiner en el seu magnífic llibre Errata parlava millor que jo d’aquestes coses. Deia: “Aquesta és la qüestió. Cridar l’atenció d’un estudiant cap a allò que, en un principi, sobrepassa el seu enteniment, però que, per la seva estatura i fascinació, l’obliguen a persistir en l’intent. La simplificació, la recerca d’un (fals) equilibri, la moderació, avui predominants en gairebé tota l’educació, són mortals. Menyscaben fatalment les capacitats desconegudes en nosaltres mateixos.” I més endavant. “No importa. Un cop que un home o una dona joves han estat exposats al virus de l’absolut, un cop que creuen, escolten, oloren la febre en aquells que encalcen la veritat desinteressada, alguna cosa del seu resplendor romandrà en ells. Per a la resta de les seves vides i al llarg de les seves trajectòries professionals, aquests homes i aquestes dones estaran equipats amb una mena de salvavides contra el buit.”
En definitiva, el mestre i el professor de veritat, n’he tingut alguns (pocs) al llarg de la meva vida, han fet allò que només es pot fer si prèviament es posseeix: exercir la llibertat per fomentar-la en els altres.
No soc ningú, avui, ben entès per posar en dubte plans i més plans d’estudis des de maternals, essos, batxillerats, universitats, etcètera.
El que sí que sé és que cal protegir, apreciar, respectar els mestres que veritablement ensenyen a obrir els esperits i les ments perquè els infants, els joves, siguin –és possible?– més persones i millors que nosaltres.
Els mestres i professors, siguem honestos, moltes vegades han rebut la nostra ingratitud, i d’això se’n diu mesquinesa. Com deia a l’inici, algunes persones em diuen que, també, i sobretot a l’època del batxillerat, s’han trobat exemples no gaire “edificants” en el professorat. A la vinya del senyor, com sempre, hi ha de tot. Però és l’excepció que confirma la regla, em sembla!
És bo reflexionar-hi a la fi de curs, però també a l’inici de curs, per exemple el proper setembre.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477