El mossèn es confessa amb el Foraster

“El nom de Foraster no m’agrada. Ho sento”, li vaig dir al Quim. A AINA hi desafina. Els ainistes canten de cor: “... casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algú”. Ningú és foraster, i menys estrany, qui té a bé d’acollir-se a la casa de colònies de Canillo.

El popular periodista em respon:

–Fem-nos una foto davant l’anagrama d’AINA. Tornaré perquè un dia m’imposis el fulard.

Els teleespectadors andorrans i catalans esperen conèixer el santuari a través de la mirada del Foraster. Anem de bòlit –el Jordi, en nom de l’equip, agraeix el cafè–. Gravarem sols a Meritxell per exigències del guió.

El Foraster em sorprèn mentre presideixo la pregària de la visita espiritual a la Mare de Déu de Meritxell en un pelegrinatge d’alemanys.

Em pregunta: –Que parles alemany?

Li responc: –Vaig escriure les pregàries per a l’estampa de la imatge de la Verge de Meritxell en català, que el ministeri de Turisme ha traduït en sis llengües. Gràcies a la pregària, el pelegrí, a més de resar, contempla la bellesa del santuari.

Em diu: –M’agrada la primera jaculatòria: “Meritxell del silenci, ensenya’ns a escoltar...” Què escoltes al santuari a més de les esquelles de les vaques?

Responc: –Escolto el vent. “Escolta-ho en el Vent”, canten els ainistes amb Bob Dylan. Escoltem l’aigua de la Valira d’Orient, que mossèn Cinto escoltà i cantà “és la formosa lira que canta a la Mare de Déu de Meritxell”. Amb la mirada posada en l’agenda del santuari i en els llantions que cremen, escolto les llàgrimes i els somriures d’agraïments dels pelegrins... Sobretot escolto que Déu m’estima, com resa el Magnificat de la meva Confident.

Aconsello a l’equip continuar la confessió al claustre gran del santuari. –És un dels espais que suggereixo als nuvis de fer-s’hi una foto.

Quim: –És veritat que l’aigua de Meritxell és afrodisíaca?

Mossèn: –No ho sé! El que sé és que les mares pugen a donar gràcies pel fill que han tingut a qui “va donar llum a la Llum”. Quan el ministre de Treballs Públics, en Xavier Jordana, feia la rotonda de la cruïlla de la carretera general i la de Meritxell, vaig demanar-li que hi posés una maternitat, no per l’aigua afrodisíaca, sinó perquè moltes dones pugen a demanar “el fruit del seu amor”.

Quim: –Tu tens dues mares, la teva jefa i la que et portà al món. Què és allò que més recordes de la teva mare de la terra?

Mossèn: –De la meva mare he rebut tot l’amor que durant 54 anys de capellà he anat donant a la gent. D’ella, malgrat que treballava al camp com el meu pare, vaig aprendre a saber expressar l’amor pel llenguatge de la tendresa. Et faré una confessió. Si soc capellà és per la meva mare. Em posà un repte tan alt que m’engrescà a ser capellà. Em deia: “Si vols ser bon capellà, pots ser-ho; però sigues un bon capellà. Si no has de ser bon capellà, no te’n facis de capellà.”

Quim: –Has estat un bon capellà?

Mossèn: –No ho sé! Això, t’ho ha de dir la meva Confident. El que sí que és veritat és que al menjador d’AINA hi tinc la fotografia dels meus pares de quan es varen casar (1934) i quan me la miro encara em recorda el seu repte: “Sigues un bon capellà.”

Quim: –No hi ha res com la mare! No hi ha res com la mare (guarda silenci, la seva mirada es perd més enllà dels arcs de Meritxell). Tu tens dues mares!

Mossèn: –Una de sola, perquè els dos cors, allà al cel, són un sol cor! Allà a dalt, tot és Amor!

Quim: –I el pare? Tenia vaques el teu pare (en Quim resta captivat per la música de les esquelles de les vaques del prat de Rossell). Què vas aprendre del teu pare?

Mossèn: –Al meu cor hi guardo gelosament un secret i un consell, que el meu pare pagès de Bellcaire d’Urgell em donà per fer llarg camí per la vida. “ Si tens diners i no tens projectes, fracassaràs. Si no tens diners però tens un bon projecte, reeixiràs.” I el consell: “Nen, no vulguis que et regalin res; treballa fort cada dia; no vulguis estalviar diners, ni malgastar-los, administra i estima amb passió el lloc on vius.

Quim: –Per això signes mossèn Ramon de Canillo? Quants anys fa que hi ets a la parròquia?

Mossèn: –Cinquanta-un! Vaig fer la meva lluna de mel de capellà a Organyà. El bisbe Iglesias em manà d’anar de mossèn a Canillo. I, sortosament, tothom s’oblidà de la meva existència i encara hi soc, i molt feliç. La paraula més bonica que acompa­nya l’amor, no és altra que la fidelitat. Gràcies als torbs que hem aguantat mútuament feligresos i capellà ens hem estat fidels. Les tempestes serveixen per a això, per enfortir l’amor, la fidelitat.

Quim: –A la teva jefa li dius Confident. Quina és la pena més punyent que li has confiat?

Mossèn (penso uns moments, no perquè no la sàpiga, sinó perquè és molt sagnant): –És la d’aquells matrimonis, l’amor dels quals s’ha convertit en odi. El dolor s’agreuja quan se serveixen dels fills per fer-se mal l’un a l’altre. Ho llegeixo en la mirada del nen i no puc aclucar els ulls a la nit.

Quim: –I l’alegria més joiosa que li has confiat?

Mossèn: –Cada matí, en llevar-me, obro els finestrons del balcó i contemplo la llum del dia que neix. Començo el dia amb l’exclamació: “Quina llum tenim a Andorra, gràcies Meritxell (que vol dir Llum).”

... La confessió s’allarga més enllà d’una hora: parlem de la meva afició al joc de la botifarra, els llibres que he escrit... Em fa explicar acudits, perquè li he confessat que Déu és Humor. Li confio que admiro les abraçades que dona a la gent més humil. I em permet que li ensenyi la manera d’abraçar que ensenyo als monitors d’AINA. I ho practiquem. Recolzo el cap sobre l’espatlla del Quim, i ell, sobre la meva. A cau d’orella li confio: “Gràcies Quim de la conversa als peus de la meva Confident.”Ell em xiuxiueja a cau d’orella: “Gràcies, Meritxell i mossèn de rebre’m.”