Més val no fer plans

Pel que es dedueix de les informacions publicades, la reforma del sistema sanitari, de les prestacions futures i el canvi de condicionants a l’hora dels pagaments, continua encallada per diferències de criteris entre el Govern i el SAAS sota sospita.

Hi ha, però, un altre aspecte dels canvis que sembla ignorat, o gairebé, i que és cabdal per als usuaris: l’agilitat en l’atenció, sobretot pels especialistes i per alguns especialistes. Sembla bàsicament raonable que es prioritzin les visites al país sobre les consultes a l’estranger, fins i tot les sotmeses a convenis internacionals, però no tant si resulta que la cita demanada es concedeix a mesos vista, com ha succeït com a mínim fins a no fa gaire en algunes especialitats.

Algun facultatiu afectat –juntament amb els seus pacients– per una càrrega extrema de feina ha arribat a dir –off the record– que en algunes especialitats els titulars convencionats voldrien rebre usuaris més dies i hores, però no els ho concedeixen. Són pocs, entenen que massa pocs, i només visiten un dia a la setmana, desplaçats des de Catalunya expressament. En canvi a d’altres especialitats, asseguren, la llista d’alternatives, per l’abundància i diversitat de l’oferta, arriba a la sobresaturació.

Sembla que la queixa està ben fonamentada i encara s’hi podria afegir un altre element agreujant. Hi ha metges i metgesses, amb un gran prestigi acumulat d’anys, que acaparen la demanda dels assegurats a la CASS, en detriment d’altres col·legues menys coneguts, més o menys nous, que no s’han guanyat encara el mateix nivell de confiança. I això també es tradueix en una acumulació de demandes per a un/a titular concret, que comporta terminis més llargs per concedir la visita.

Però aquestes llistes d’espera a l’ombra, desconegudes abans i potser evitables –no tant amb mesures per limitar la llibertat d’elecció, sinó més aviat ampliant-la– tenen també un altre efecte secundari indesitjable: la impuntualitat.

L’experiència empírica demostra que –tret de molt comptades excepcions agraïdes– la consulta demanada i concedida per a una hora determinada d’un dia sembla pendent a la pràctica d’un dels rellotges tous de Dalí.

Cal dir en descàrrec dels facultatius concrets, que els lapses entre una atenció i la següent se suposen calculats segons una mitjana de temps dictada per l’experiència. Però difícilment es pot evitar que alguna, o algunes, s’allarguin més, per la complexitat d’un cas, o pel rotllo i les preguntes, subjectivament lògiques, que van acumulant els visitats/ades.

I s’han d’afegir també altres imprevistos, com ara urgències, que es presenten i que són per si incontrolables, proves que ha de realitzar el mateix/a metge/essa i que també s’allarguen, visites a pacients hospitalitzats... tot agreujat quan l’especialista afectat/ada ho ha d’acumular tot en només un, o dos dies de cada setmana.

Amb sort, qui arriba –com és exigible– uns minuts abans de l’hora concedida a l’avantsala de la consulta es troba amb un o uns pocs més afectats en espera i el retard en la recepció efectiva es redueix a una mitja horeta o tres quarts. Hi ha, però, casos extrems, on la paciència –vindrà d’aquí una segona accepció de la paraula pacient? es posa a prova durant hores; dos, tres, i fins i tot més.

Davant aquesta situació, molts i moltes apliquen a una visita a les consultes externes de l’hospital un lema comú amb els treballadors autònoms i altres professionals: saps quan arribes o comences però mai quan acabaràs, o en sortiràs. Així que no cal fer plans a una hora fixa per a després. Aquesta evident disfunció també s’ha de corregir amb un altre aspecte de la reforma en l’atenció sanitària pública, i no sembla tan difícil aconseguir-ho com en altres aspectes de caràcter més polític o, si es vol, burocràtic, amb l’objectiu d’una més acurada racionalització de la despesa.

Rectificació i disculpes: em sembla obligatori rectificar la relliscada comesa en l’article de la setmana passada, amb el títol Efemèrides coincidents, quan al text vaig barrejar i confondre els Marquès: Nemesi, ex-representant personal del Copríncep episcopal, i Benigne, arxiver i successor de Cebrià Baraut com a responsable dels Quaderns d’Estudis Andorrans. Aquesta badada injustificable ha estat quelcom absolutament insòlit en dècades d’exercici professional. Espero que no sigui cosa de l’edat. Voldria dir, com aquell, que no es tornarà a repetir. I sobretot demanar disculpes; als lectors, en primer lloc. I també als cosins Marquès afectats, especialment al Benigne.