Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

'Memento mori'

Algú pensa que Andorra era (i encara és) una postal bucòlica?
Actualitzada 18/06/2017 a les 07:15
Aquesta setmana vaig anar a fer uns tràmits a Govern. Malgrat la calor que ens ha agullonat aquests dies, a l’edifici administratiu es respirava una estranya calma: en lloc del neguit habitual per haver d’esperar, ningú no semblava nerviós i el silenci entre els usuaris era gairebé sepulcral, tan espès i pesant com la calor de fora. Instintivament vaig buscar el racó més buit i vaig trobar-lo al costat de la petita exposició sobre el garrot vil que recordava haver vist anunciada. El garrot havia estat desenterrat ja al darrer número de Portella, amb una foto magnífica del Carles Esteve, text d’un d’aquells viatgers pseudoromàntics que encara ens visitaven els anys 20 del segle passat i un apunt breu de la Júlia Fernández sobre la pena de mort. Després d’una estona, vaig adonar-me que ningú s’hi atansava. La majoria el miraven de reüll. Aleshores vaig entendre per què ningú no tenia pressa. Certament, a la vida tot és un tràmit. Pensava si la ironia d’haver posat el garrot vil just on tots passem, on tots esperem el nostre torn, era intencionada i responia al desig de fer passar un missatge subtil (o potser no tant), o si no hi havia mala intenció i era jo qui feia una rara reinterpretació d’aquell famós “Vuelva usted mañana”. Van passar un parell de cares conegudes: un ministre traient-se la corbata, i un d’aquells càr­recs especials que es veu que cobren tant (això diuen, jo no en sé de diners, que soc escriptor). I van tenir la mateixa actitud, mirant de través el funest garrot. A l’instant vaig recordar el tòpic clàssic: memento mori. Recorda que has de morir (i els polítics i altres càrrecs cada quatre anys encaren aquesta realitat). I un altre lloc comú, d’origen medieval: el consol (o no) de saber que la mort ens iguala a tots.
Alguns creuen que exposar el garrot en un lloc tan freqüentat és de mal gust. No hi estic d’acord. Algú encara pensa que Andorra era una postal bucòlica com la que imaginaven els viatgers romàntics que ens visitaven? Que vivim en un anunci dels d’Andorra Turisme? Celebro el valor d’encarar i fer-nos encarar el nostre passat amb tots els seus clarobscurs. És l’única manera de conèixer-los, rectificar-los si es pot, evitar que es repeteixin i, sobretot, reconciliar-nos-hi lliures de culpa.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477