Avui es compleixen 40 anys de les primeres eleccions legislatives a Espanya després del franquisme. Han canviat moltes coses des de llavors, però encara avui per a molta gent resulta difícil esborrar dels seus records les conseqüències d’una guerra fratricida especialment cruenta, una llarga postguerra marcada per un clima de terror sistemàtic i una dictadura que va morir matant. No és d’estranyar, doncs, que de tant en tant revifi el debat sobre què fer amb els símbols de l’època franquista, malgrat que la llei espanyola del 26 de desembre del 2007, anomenada de la memòria històrica, ja estableix a l’article 15 que les administracions públiques “prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar, de la guerra civil i de la repressió de la dictadura”. Nou anys i mig després de la promulgació de la llei, el ple municipal de la Seu va aprovar dimarts per unanimitat “retirar tota la simbologia de la dictadura franquista encara existent en carrers, edificis i espais públics del municipi”. Al preàmbul de la llei, l’article 15 es justifica pel “convenciment que els ciutadans tenen dret que els símbols públics siguin ocasió d’encontre i no d’enfrontament”. Tanmateix, caldria reflexionar si no seria convenient que a cada comarca aquests símbols es dipositessin en una mena de memorial sobre aquest període de la història, de manera semblant a com a Alemanya s’han conservat els principals camps d’extermini nazis, senzillament perquè ningú es pugui emparar en l’oblit del passat per repetir aquelles barbaritats.