Noces d'or i d'argent, dos cims per gaudir

Felicitats, esposos de l’any 1967 i de l’any olímpic 1992. Enhorabona, matrimonis d’or i de plata! La casa pairal de Meritxell es vesteix de festa gran per acollir-vos a tots aquest diumenge a la tarda. Les set parròquies andorranes compartiran la vostra joia pel llarg camí d’amor caminat. Us ofrenarem la missa solemne d’acció de gràcies, concelebrada pels mossens de cada parròquia, presidida per mossèn Jaume Soy, rector d’Escaldes-Engordany, que comparteix el vostre Or amb els seus cinquanta anys de sacerdoci. El concert regal del Cor Internacional d’Andorra, un obsequi, la foto de família davant la sagrada imatge de la Mare i Patrona, i el berenar de germanor són l’homenatge de tota Andorra pel camí d’amor que heu obert per a les noves generacions. Gràcies. Amb vosaltres, des del cim dels 25 i 50 anys contemplem el camí que heu traçat.

Als joves monitors, els parlo dia sí i l’altre també de l’amor. Soc categòric: “l’amor no és un sentiment!” Em demanen: “què és l’amor, doncs?” Continuo essent terminant: “amor és sentir-se estimat!”

Virgili deia: “l’amor triomfa de tot; és l’energia que ens fa caminar cap endavant als humans”. Stendhal va escriure: “l’amor és el més gran dels afers de la persona; és l’únic afer important”. El fundador del cristianisme ha volgut que l’amor sigui el signe distintiu dels seus deixebles. Jesús ens confia, en el darrer sopar, que “estimar és el qui dóna la vida per la persona que estima”. I Sant Pau glossa al mestre de Natzaret: “les grans obres dels homes, els sacrificis heroics de les dones no són res si no emanen de l’amor”. Conclou l’Apòstol dels gentils “que de les tres virtuts que sobreviuran a l’última escena del drama humà” la fe, l’esperança i l’amor; l’amor de les tres, és la més important, fins al punt que ni la mort ens podrà arravatar”. Amb raó Jesús ens mana: “estimeu-vos”. “L’amor neix de la voluntat d’estimar-se”. (Eric Fromm).

Nuvis d’Or i de Plata. El camí d’amor que ens heu obert, ens alliçona. L’amor va començar en el moment que m’estimo més l’altre que a mi mateix, en el moment que accepto la seva diferència i la seva imprescriptible llibertat. En el primer pas d’amor acceptàreu que en l’altre hi hagués també d’altres presències diferents de la vostra. Tampoc no vàreu tenir la pretensió de respondre a totes les necessitats de l’altre, a totes les seves expectatives. Us donàreu com a primera i més gran prova d’amor “que l’altre sigui, per damunt de tot, fidel a ell mateix”.

Ens sorprèn, avis i àvies d’Or, el vostre somriure davant les tarteres que heu hagut de superar. Recollim la vostra lliçó. No hi ha amor sense sofriment. Vosaltres n’heu sabut fer un sofriment fecund. Heu viscut la despossessió enriquidora: “heu sortit del ‘jo tinc raó... tu vas equivocat...’ i de l’acusació ‘és per culpa teva’ per un ‘jo en tinc la meva part’.” L’abraçada més amorosa ha premiat el vostre sofriment, que, a la vegada, us ha fet lliures.

Contemplem al Santuari de Meritxell els arcs a cel obert. Cada arc no renuncia a la seva personalitat. El Josep i la Léna hi posen text per a la seva boda: “no hi ha res més gran que el fet de compartir la vertadera personalitat de cadascú”. Ha vingut el fruit de l’amor –l’arc que uneix els dos arcs– que fa el miracle de les Noces de Canà: el jo i el tu esdevenen el nosaltres, la llar, la família, el santuari, el vi millor!

Entre línies dels escrits de la Conxita i del Peret, el tercer matrimoni que vaig celebrar a Canillo, fa 50 anys, hi llegeixo: “un amor que no és aquesta creació continuada de l’un per l’altre, encara que sigui a costa de moltes renúncies, és el contrari de l’amor. Només són dignes de l’amor els qui són capaços de conquerir-lo en la batalla de cada dia, contra totes les gelosies esterilitzadores, els abandonaments de l’absència, les ferides de la tendresa...”

Avui la corona d’or i de plata de la meva Confident sou vosaltres matrimonis dels anys 1967 i 1922. Amb la melodia del Magnificat, Ella us canta: “sou dignes de l’amor”.