Doblats i traïts

Divendres passat a la nit TV3 va emetre Truman, la multipremiada pel·lícula de Cesc Gay, protagonitzada per Ricardo Darín i Javier Cámara. Un dels èxits més merescuts del cinema espanyol dels dar­rers anys que, com tantes d’altres, és fruit de l’esforç d’un conglomerat de productores, entre les quals la catalana Imposible Films. El quid de la qüestió és que la van emetre en català perdent pel camí tots els matisos i entonacions de les veus –úniques i irrepetibles, com totes– dels seus protagonistes. D’aquest fet alguns en diuen normalització. Jo ho veig com una mostra fefaent de papanatisme i malbaratament de talent, feina, temps i diners. En aquest tema m’he radicalitzat, coses de l’edat suposo. El doblatge hauria de desaparèixer del món audiovisual. No beneficia ningú. Bé, a les productores d’ídem i als talibans de les essències nacionals –catalanes i espanyoles van de la mà en aquest cas– Catalunya, marc geogràfic on es va veure Truman divendres a la nit, és una nació, Estat, comunitat, regió o viceversa (esculli la denominació que vulgui) bilingüe. Com Andorra és trilingüe pel capbaix. I això és una sort, un avantatge. Mai un desavantatge o una font de conflicte. És riquesa, és un tresor! I el mateix es pot dir pel que fa al món literari. Entenc que hi hagi castellanoparlants que hagin de tirar de traducció per llegir Camí de Sirga de Jesús Moncada. Però nosaltres tenim la immensa fortuna i el plaer de poder llegir Cien años de Soledad en versió original –dit sigui amb tot el respecte per la traducció d’en Tisner–. Si traduttore, traditore, per al doblatge ídem d’ídem! Sempre, sempre en versió original.