Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Qüestió de pilotes

Quan parlem de futbol, pensem en Barces i en Madrids
Actualitzada 08/06/2017 a les 07:03
Diré l’indicible: m’agrada el futbol. Definició sarcàstica de partit: vint-i-dos milionaris amb calces curtes corrent darrere una pilota i quatre treballadors més, també amb calces curtes, picant la cresta als milionaris. I em pregunto: quin problema hi ha? En primer lloc, odio els milionaris que ho són per haver robat i no em cauen gaire bé els que han heretat els centimets i només es dediquen a fatxendejar, però admiro els milionaris i els treballadors que han fet els calerons a base de suor (mai més ben dit). D’altra banda, m’agraden els homes amb calces curtes: on hi ha pèl hi ha alegria! I per acabar-ho d’arrodonir, m’agraden les pilotes.
I és que, quan parlem de futbol, pensem en Barces i en Madrids i en tots aquests grans equips que remenen les cireres. Però, en essència, el futbol no deixa de ser un billar a moltes bandes, una botifarra amb pocs trumfos, un tauler d’escacs per a les passions humanes, un joc per a tamisar sentiments. I d’un equip de futbol, s’hi neix. El gust pel futbol i per un equip determinat és als gens. A mi em varen fer futbolera i del Barça. Els diumenges a la tarda anava a veure el Bisbalenc, a aplaudir els meus germans. El gran jugava de davanter i el petit, de porter. La mare deia al porter: “Si un davanter et clava una coça, t’esberlarà el cap!” I ell contestava: “Si entra el cap, no és gol; si entra la pilota, sí.” I els dilluns, quan entrava al bar de casa, ja sabia si el Barça havia guanyat o perdut: el pare hi tenia un gran escut del club i el posava d’esquena si l’equip perdia. He de confessar que aleshores, quasi cada setmana, el pobre escut estava de culs.
Aquest final de temporada només em falta saber si el Nàstic se salva. Per ara, una de freda i una de calenta: després d’anys d’intentar-ho i de sortir-ne escaldat, el Girona ha pujat a primera, però a l’FC Andorra li ha faltat un sol gol per poder pujar a tercera. En Pablo Machín, l’entrenador del Girona, dedicava l’ascens al seu pare i els jugadors de l’Andorra no van poder dedicar-lo a Emili Vicente. Amb tot, i sabent que el futbol és noble, segur que tant Vicente com el pare Machín, junts des del mirador del cel, han vist tots els seus jugadors com un estol d’estrelles.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477