A qui se li pot acudir pujar a l’Everest sense GPS? Si al cotxe ens el posem fins i tot per buscar un pàrquing o una benzinera! I dues vegades? No home, no. No pot ser. És normal que els periodistes de Libération hagin dubtat de la doble gesta, perquè els francesos són de mena escèptica i els costa d’assumir-ho sense tenir les proves materials que jo i vostè, estimat lector, hauríem aportat de grat per demostrar-ho. Però per això mateix hauríem de defensar el nostre compirinenc, que ha demostrat a tothom que té the right stuff, allò que deien que havien de tenir els astronautes (quan hi havia astronautes). En general he de dir que no soc un especial seguidor de les gestes alpines, de les megacurses de muntanya i de les competicions que posen l’home al límit de la resistència. M’està bé que qui tingui prou freixura per fer-les les faci, naturalment, sempre que després tot quedi més o menys com estava i ens estalviï disgustos. I sí, l’Everest està allà a dalt per ser pujat, si pot ser sense que t’hi acabi acostant un xerpa portant-te a collibè. En un món on tot és càlcul i profit, enfilar-te fins al sostre sense penjar una trista foto a l’Instagram, fer un tuit instantani ni portar una GoPro estacada al casc és tota una proesa addicional i com a tal hauria de ser considerada. El Kilian és, necessàriament, un producte de la muntanya, un Homo pirenaicus de manual: amb aquest punt una mica orc, àcrata i displicent, enemic de les convencions i partidari d’anar pel dret. Tots en coneixem, d’aquests, i fins i tot m’atreviria a dir que tots, en un moment o altre, ens en tornem.