Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

El cuc de l'orella

Actualitzada 01/06/2017 a les 06:43
El meu cuc de l’orella va dir prou, va fer les maletes i va marxar. El de l’orella esquer­ra, vull dir. El de la dreta és tot un senyor cargol que sempre ha viscut escarxofat dins casa seva i que juraria que li xiulen les orelles des que un dia, a estudi, les ungles afilades d’en Jiriji van xerricar escandalosament en esgarrapar la pissarra. Però el cuc de l’orella, amb els anys, se m’ha tornat sensible (vaja, que té l’oïda fina). Ell, que sempre dreçava les orelles i que no les havia portat mai a cal ferrer, diumenge al migdia va acabar la paciència.
D’acord, anem al gra. Enmig del brogit i després d’escoltar-me a mi (que xerro pels descosits), el meu cuc de l’orella sempre trobava una estona de silenci. Li agradava sortir al balcó a plena nit a fer-me compa­nyia. Allà, mentre jo feia un güisquet amb gel i un parell de cigarrets abans d’anar a fer nones, ell agafava el son amb el cant de la merla, el desglaç de la Valira, el murmuri de les fulles, el xiuxiueig de les estrelles i la remor adormida del silenci nocturn. Però, noi, dia rere dia havia de suportar un soroll o un altre i diumenge se li van acumular tots. Ja de bon matí, quan les lleganyes encara s’ensonyaven, un retruny de tubs d’escapament a tot gas el va fer saltar. En aixecar-nos, algun dels veïns li va amargar la dutxa mentre esquerdava els vidres de casa amb els refilets de la Caballé d’O mio babbino caro convertits en esgarips insuportables. I al restaurant! A banda de la televisió a tot volum barrejada amb un fil musical inqualificable, vam enganxar una comunió: el padrí protestant a viva veu, el pare esbroncant tot déu, la mare escatainant com una lloca, la nena exigint a crits no sé quines fotos, els petits (potser n’hi havia quatre) ara esgüellant com garrins acorralats pels peus, adés bramant talment com una rècula d’ases. Quin dinar! Vam decidir marxar sense cafès per anar-nos-en a una terrasseta... Vam sortir del foc per caure a les brases: convenció de quarantines passades de mam i de revolucions amenitzada amb anades i vingudes de quads a tot gas fent l’andorrà per la plaça.
I el meu cuc de l’orella va dir prou, va fer les maletes i va marxar. Shhh. Calleu. Sentiu el silenci? No? Ja m’ho pensava.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477