Economia relativa

De tant en tant apareix als mitjans algun alt càrrec polític o algun economista de solvència contrastada, deixa anar una amanida de xifres i sigles i quatre anglicismes per excitar els esnobs, i se suposa que amb tot això ja ha explicat fil per randa com de bé ens va a tots; i tu, en canvi, et quedes bocabadat i marejat i amb la sensació de ser un ignorant perquè ni has entès res ni veus per enlloc les meravelles que predica. Un vell professor dels anys d’institut, quan ens feia sortir a la palestra i no encertàvem a respondre el que demanava, ens insistia que qui s’explica malament és perquè no sap de què parla; afirmació que, aplicada a l’economia, du a la conclusió que si acabem per no saber què se’n fa dels nostres diners és perquè qui ens ho hauria de dir o no en sap o no en vol. Hi ha, però, almenys una manera de fer més entenedores les grans xifres i és posar-les en relació amb el que costen activitats o objectes que utilitzem o dels quals se’n parla sovint. Ahir mateix llegia una entrevista amb Bertrand Piccard, que acaba de fer la volta al món amb un avió propulsat per energia solar. El prototip ha costat 70 milions d’euros. Molt? “És menys del cinc per cent del que costa desenvolupar un Fórmula 1, o el mateix que el traspàs d’un jugador de futbol de primer nivell”, responia ell. Tant de bo els economistes i els polítics del ram seguissin el seu exemple i ens diguessin quants Ferrari es poden comprar amb el dèficit acumulat del país o quantes escoles es poden construir amb el sou anual de Messi, i segur que tots ens faríem una idea clara de com ens van les coses. O potser del que es tracta és d’evitar això precisament.