Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca i...

El poeta

Actualitzada 29/05/2017 a les 21:21
Tenim un cert problema amb l’organització de les cerimònies de dol. Hem perdut la capacitat d’expressar el dolor amb sinceritat, de despullar-nos de la rigidesa emocional per actuar amb una expressió natural. Tot són convencions, fórmules, estereotips, frases fetes que, a còpia de ser repetides una i altra vegada, perden tota la seva força. El cant dels ocells, que és una nadala, com a expressió màxima de la pensa musical. Potser és aquest caràcter nostre que tendeix a reprimir la manifestació dels sentiments, que pot arribar a ser confosa amb la feblesa. No ho sé. Pensava en això quan vaig veure, en l’acte d’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Manchester, com, en comptes del sofert violoncel·lista cantocellaire que hauria sortit per les nostres latituds, apareixia un poeta i es plantava davant del micro. Un poeta! On s’és vist! Un poeta! Però si la poesia és una cosa de tietes, mel·líflua, xarona! Doncs sí, estimats amics. Va sortir un poeta. Tony Walsh, Longfella de nom de ploma, que va llegir, amb una notabilíssima enteresa, sense que li tremolés la veu, un dels seus poemes més famosos: This is the place, una llarga evocació sobre la ciutat de Manchester, “l’ànima del nord”. És un poema que descriu els seus habitants, les dificultats de la convivència però també –i sobretot– que va sobre les esperances. Naturalment, amb els poetes sols no salvarem el món. Però si penséssim més sovint en el valor de les paraules com a arma de futur, i no com a crosses del conformisme i la vacuïtat, acabaríem per guanyar el combat contra l’horror.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477