Memòria d'un comiat commovedor

Remenant i arxivant paperam m’he trobat amb la còpia d’una carta de “comiat” de Gabriel Garcia Márquez que va trametre als seus amics, després que li diagnostiquessin un càncer linfàtic que el portà a la mort. Fa uns quants anys, però el missatge és ben actual.

En un moment de “crisi de la humanitat”, com diria Bauman, on cada dia la insensatesa del nostre món ha assolit màximes quotes d’intensitat voldria reproduir només alguns bocins de la seva carta destinada als seus bons amics:

Per exemple:

“Si per un instant Déu s’oblidés que soc una titella de drap i m’obsequiés amb un bocí de vida, aprofitaria aquest temps el màxim possible.”

“Possiblement no diria tot el que penso, però en definitiva, pensaria tot el que dic.”

“Donaria valor a les coses no pel que valen, sinó pel que signifiquen.”

“He après que un home només té dret a mirar-ne un altre de dalt a baix, quan l’ha d’ajudar a aixecar-se.”

“Digues sempre el que sents i fes allò que penses.”

“Sempre hi ha un demà i la vida ens dona una altra oportunitat per fer les coses bé, però si erro i avui és tot el que ens queda, em plauria dir-te quant t’estimo, que mai no t’oblidaré.”

“Ningú té assegurat el demà, jove o vell. Avui pot ser el darrer cop que vegis els que estimes. Per això no esperis més, fes-ho avui, per què si demà no arriba mai, de segur et doldrà el dia que no vas emprar temps per fer un somriure, una abraçada, un petó i que estaves molt atrafegat per concedir-los un darrer prec.”

“A un nen li donaria ales, però deixaria que fos ell sol qui aprengués a volar.”

“Als vells els ensenyaria que la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l’oblit”.

“Tantes coses he après de vostès, els homes... He après que tot­hom vol viure al cim de la muntanya, sense saber que la veritable felicitat consisteix en la forma de pujar el pendent.”

“Conserva els qui estimes a prop teu, els dius a l’oïda el molt que els necessites, estima’ls i tracta’ls bé, pren temps per dir-los ‘ho sento’, ‘perdona’m’, ‘si us plau’, ‘gràcies’ i totes les paraules d’amor i d’afecte que coneixes.”

“Ningú et recordarà pels teus pensaments secrets. Demana al Senyor la força i saviesa per expressar-los. Evidencia als teus amics i éssers estimats que són molt importants per a tu.”

Per a mi, imagino que per a vostès també, amables lectors, submergits per la fragilitat dels temps, la “por” que s’ha instal·lat en el nostre món occidental davant el fenomen sense solució real i efectiva dels “desconeguts a la porta de casa”, segons paraules de Bauman, referint-se a les migracions, llegir i rellegir aquests mots de l’autor de La mala hora, La hojarasca, El coronel no tiene quien le escriba i també Los cien años de soledad, Gabriel García Márquez, és una mena de palesar que no tot està perdut. (Per cert, ara fa 50 anys, el maig de 1967, es publicà la mítica Cien años de soledad). Conservo la còpia de la carta des del 2002. Avui, 2017, on l’eixida a tot plegat encara és més feixuga i més incerta, la fita de la vida és ben clara, penso: l’honestedat, i si no és possible del tot, almenys la modèstia, allunyats de qualsevol temptació de faraonisme. La persona humana en la seva màxima fragilitat i alhora fortalesa és el que compta sempre.