La síndria sobre el pastís

Ja ho va dir el torero i molts ens en vam fotre. El que es va viure divendres al Poliesportiu es resumeix en només dues paraules: Im-pressionant. Versió Robirosa, més pròxima: Apostoflant. Fins i tot el perfil catxondo de Twitter @PabloLolaso, en homenatge al tècnic del Reial Madrid, va dir: “Vamos a ser sinceros, el @morabancandorra se merecía ganarnos un partido esta temporada”. Coi, i tant que sí. Quan llegeixis aquesta columna, segurament faltaran poques hores per a la disputa del tercer partit del play-off al WyZink Center de Madrid. Podria ser aquest el dar­rer partit de la temporada de l’equip? Sí, sí, podria ser. Mai por? Mai. Molts han assolit fites de vertigen perquè no sabien que eren del tot impossibles. Amb tot, el partit de divendres va tenir el regust de gran festa de final de curs. De les bones. De les que recordes sempre. Amb la victòria contra el Madrid no es va posar la cirereta al pastís de la temporada. Enguany, al Poliesportiu, els aficionats i l’equip han vibrat tant alhora que hi han col·locat una síndria d’aquelles XXL al capdamunt. No imagino un exemple més clar d’allò que es diu cultura col·laborativa. Tu (equip), em fas passar una estona fantàstica al pavelló, doncs jo (afició), em deixo la pell per ajudar-te a guanyar. Ara se’n diu un win-win. Rodonet. Allò que en psicologia social en diuen grupalitat, portat a la màxima expressió. Fora de casa la cosa ha estat diametralment diferent. No dubto gens que aquest serà un dels grans temes d’anàlisi dels responsables en el balanç de l’exercici. Aquest cop volia centrar-me en el vincle, la lluita conjunta, la sinergia i allò de posar sempre, sempre, el jo al servei del nosaltres. Si mai en temes cabdals de país, com els molts melons oberts que tenim ara mateix, hi hagués un esperit similar, entre persones, segur, de perfil i pensament tan diferent com les que seuen al pavelló, no creieu que el futur pintaria diferent?