Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

En defensa de la nostra nacionalitat (i II)

Els estats als quals al·ludim per inspirar-nos en la seva legislació sobre nacionalitat tenen recursos econòmics, socials i militars que els faciliten la defensa de la “sobirania”
Actualitzada 25/05/2017 a les 07:29
En el seu escrit Josep Marsal glossa alguns dels arguments que empra el partit per justificar la seva nova proposta inclosa en el programa electoral. De moment solament em limitaré a comentar-ne un. Hi haurà temps més endavant per comentar els altres.

Marsal comenta de la proposta que “la doble nacionalitat és una pràctica corrent en la majoria dels països que ens envolten”. S’ha de dir que al món, aproximadament, la meitat l’accepten i l’altra meitat no. Cada Estat la regula en funció de les seves circumstàncies particulars. Molt cert que hi ha diferents estats plurals i/o plurinacionals i democràtics en un mateix espai geogràfic i això no és una contradicció. Si prenem per exemple els EUA o Suïssa diu l’escriptor i politòleg Sami Naïr, en una entrevista al diari La Vanguardia del 19/07/16, “allí hi ha una identitat nacional forta, amb un Estat federal i una història comuna. En canvi –continua afirmant– Bèlgica és una creació del segle XIX i un país que té problemes enormes, precisament, el model de democràcia plurinacional no funciona”. A Suïssa funciona perquè la identitat nacional suïssa domina per damunt la identitat de Vaud, els Grisons, Freibourg. Per percebre el conflicte de nacions dins un mateix Estat i com de difícil és recuperar una independència històrica que s’ha perdut, no cal allunyar-se gaire massa enllà de la parròquia de Sant Julià.

Com explicar el “neguit” que, en els últims anys, subjuga la nostra “partitocràcia” a copiar, i sovint a copiar malament, d’estats amb territori i població molt superior a la nostra, per acte seguit recordar el caràcter “sagrat” de les nostres especificitats nacionals”? Els estats als quals al·ludim per inspirar-nos en la seva legislació sobre nacionalitat són estats amb uns recursos econòmics, socials i militars que els faciliten la defensa de la seva “sobirania”. Recursos tots ells no comparables als nostres, limitats a la legitimitat històrica, a les particularitats de la nostra nacionalitat, a l’esperança, al coratge i a la voluntat de sobreviure com a nació independent. Podria assegurar-se que, quan la nacionalitat andorrana sigui minoritària entre els electors del país es mantindrà, per a la comunitat internacional, la doctrina de la “legitimitat històrica” que justifiqui la independència? Sense aquest actiu l’esperança, el coratge i la voluntat de sobreviure com a nació serà un actiu. Sí, un actiu! Encara que no serà suficient.

A la dècada dels anys setanta del segle passat, essent conseller general formava part d’una comissió que es va desplaçar a un dels països veïns per negociar la incorporació de l’ensenyament del català com a llengua principal en els sistemes d’ensenyament francès i espanyol. Recordo que, en un moment determinat, la persona que presidia la delegació de l’Estat veí va preguntar per “l’interès que podia tenir per als 20.000 habitants educar-se en una llengua minoritària, quan es trobava al vell mig de dues cultures, les respectives llengües de les quals es parlaven a tot el món”. La resposta del president de la delegació andorrana podria servir com a argument per a la defensa de la nostra nacionalitat. El síndic va contestar: “Precisament per això, perquè nosaltres som 20.000 i vostès 80.000.000” (referència a la població del Regne d’Espanya i de la República francesa). Per justificar la nostra opinió, si és que cal justificar-la, podríem l’exsubsíndic Marsal i jo plagiar aquell argument: “Perquè som 20.000 i ells [en aquest cas] són 4.000 milions.”

Voldria afegir que la problemàtica de la doble nacionalitat i la seva evolució en el marc de la òrbita política és un símptoma més de la crisi política que patim a conseqüència de l’erosió del concepte de nació i dels valors identitaris. Això suposa la degradació el propi concepte d’Estat.

No es tracta solament d’una qüestió de sentiments i lleialtats, que també! Sinó que com he dit es tracta de saber fins a quin punt, en un món globalitzat, pot legitimar-se davant la comunitat internacional un petit Estat que es vol “sobirà”, establert en un ter­ritori on la gran majoria dels seus ciutadans serien a l’ensems nacionals d’un Estat més gran.

Sota el títol No ens vam equivocar” publicava al Diari d’Andorra del 28 de juny del 2006 una opinió molt personal: “De perllongar l’actual situació de fet, que no de dret, de la doble nacionalitat, a mitjà o a llarg termini pot suposar la desintegració de l’Estat andorrà i inaugurar una nova experiència, la de les autonomies” (final de citació). I ara afegeixo que amb o sense concert fiscal, autonomia dintre un altre Estat de la UE. De moment, segons notícies de premsa de fa molts pocs dies, a les quals per manca de confirmació al·ludeixo solament com a anècdota, un parlament autonòmic foraster emplaça a comparèixer un professional andorrà, excap de Govern i líder significat d’un dels partits de l’oposició. Sorprèn el silenci. Sense comen­taris.
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477