Planter de poetes

Aquest diumenge tocava a Andorra la Vella. La sala d’actes del centre cultural la Llacuna va acollir els Jocs Florals infantils i juvenils de cada any –en fa més de quaranta i s’apropen al mig segle–. Una festa que culmina l’esforç silenciós de desenes i desenes de persones de totes les edats: des dels membres del Cercle de les Arts i de les Lletres, entitat organitzadora oficial, fins a les escoles dels tres sistemes d’ensenyament i centres privats, i sobretot els nens i joves participants, enguany amb l’aportació de gairebé 220 obres entre les dues categories.

Tot plegat mereix i justament obté el mecenatge de les institucions públiques –Govern, Consell General i el comú que cor­respon en la itinerància de cada edició, tot seguint l’ordre protocol·lari–, a més de la col·laboració fidel de Crèdit Andorrà.

A la festa, que és també collita dels premis que concedeixen els respectius jurats, si alguna qualificació li cal és d’entranyable. Acostumen a ser-ho els actes i manifestacions amb participació infantil i d’adolescents, començant per la presidència de la reina dels Jocs i la seva cort de dames, de punta en blanc, repartint trofeus i petons, i les lectures emocionades que fan els màxims guanyadors de cada modalitat: la flor natural, l’englantina, la viola –enaltint respectivament l’amor, la pàtria i els valors ètics– i el premi extraordinari entre les composicions de tema lliure.

La ingenuïtat no exempta de fonaments literaris –lògicament encara bàsics– dels concursants a partir dels vuit anys troba com a contrapartida la sobtant maduresa dels millors autors grans, que apunten ja una mestria impròpia de l’edat.

I si fins aquí hem parlat d’una festa que reuneix fonamentalment els participants i les famílies respectives, no es pot deixar de banda el valor essencial de la iniciativa que es perfila ja des del nom: Jocs Florals infantils i juvenils de la llengua catalana del Principat d’Andorra.

Per florals, el nom porta la realitat del maridatge entre primavera, flora, i poètica. Per això les diverses modalitats de concur­rència porten noms d’espècies florals al·lusives a les temàtiques corresponents, i els escenaris de cada any s’omplen de flors ornamentals.

Es podrà dir, i és veritat, que això va ser un invent dels temps de la Renaixença catalana, encara al segle XIX. I alguns tendiran a considerar-ho, tot plegat, una antigalla. Serà perquè no hauran llegit les obres premiades, i moltes més de les presentades, on es glosen temes, situacions, fets, somnis, d’una actualitat candent en la nostra societat.

És també quelcom que ateny directament la llengua catalana. L’oficial, minoritària, sovint minoritzada fins i tot fronteres endins. I tanmateix una de les se-­nyes d’identitat nacional més bàsiques, un tresor a promocionar, més que mantenir. I el llenguatge poètic és, potser, el més exigent com a exercici de la seva pràctica, per la necessitat de ritme, de música, de síntesi, d’imatges.

Són, els Jocs, un planter de poetes. Sabem bé que dels planters només sorgiran, al cap dels anys, uns quants arbres forts i frondosos. Per això calen molts plançons, com més, millor. Però no es perdrà tant pel camí; un altre resultat serà el bon domini de la llengua escrita –i parlada– pels adults que seran aquests infants i joves. Sobretot si perseveren a escriure, poesia o prosa.

I són del Principat d’Andorra. No només per incitar a replantejar-se els sentiments subjectius i actualitzats de pertinença a una realitat col·lectiva, nacional, amb les englantines. Un idioma és també –potser sobretot– una estructura mental, una manera de veure i viure el món que ens envolta, tot el planeta, però des d’una òptica pròpia i ampliant la mirada des de l’entorn immediat. Una prova és que en cada llengua hi ha expressions que resulten del tot intraduïbles a les altres.

Cada edició dels Jocs, com cada anyada de cada verema, aporta fruits diferents, en qualitat i en quantitat. Entre els dar­rers anys, aquests del 2017 han estat excel·lents, en un i altre barem.

Si alguna cosa falta als Jocs és més seguiment, més assumpció per part del conjunt de la societat. Que la celebració sigui sempre en diumenge és un obstacle. Cal compromís per obligar-se a assistir-hi en el dia de festa setmanal –per a tants únic, si el tenen–. Als comunicadors i als mitjans també els agafa a contrapeu. I tanmateix, aquesta nombrosa colla de nens, nenes i joves –elles i ells– que tan seriosament i amb tant encert majoritari ens han regalat els seus versos, bé es mereixen un sacrifici que de ben segur deixarà de ser-ho per a tots i totes les que escolten les seves, breus, emocionades, potser tremoloses, lectures de poemes.