El meu algoritme

Fa poc volia vendre una càmera de fotos i per fixar el preu vaig orientar-me mirant a internet. Automàticament, la publicitat a les xarxes socials i les pàgines web va començar a proposar-me productes de fotografia. A qui no li ha passat? Quan l’accés a la informació és gratis, nosaltres som el producte. Ho és la nostra informació. Imagino que hi ha un algoritme a la zona fosca d’internet que creua dades, calcula paràmetres, fa estadístiques i acaba deduint què m’interessa. O això es pensa, perquè el meu algoritme no està tan ben dissenyat que això, i és que jo volia vendre la càmera, no comprar-me’n una altra. Passa el mateix quan preparo una escapada a algun lloc i busco allotjament navegant a la xarxa: quan torno, la publicitat d’internet em proposa tots els altres hotels on no he estat. Es fa una mica pesat, sincerament. Crec que el meu algoritme hauria de saber que ja he tornat. Deien els clàssics allò de conèixer-se un mateix. Doncs em fa l’efecte que en temps de modernitat líquida i digital, en aquest oceà de bits, uns i zeros en què s’ha convertit la nostra vida, conèixer-se un mateix també passa per reconèixer-se en el propi algoritme informàtic. Com al mirall del lavabo, enfront del qual no pots amagar panxa ni dissimular les arrugues, el resultat algorítmic que ens trobem a l’ordinador també ens pot dir coses de nosaltres. I el meu, em té preocupat (talment com si també hagués estat víctima del ciberatac; que fràgils som, que vulnerables). Em té preocupat perquè no sé quina dèria ha descobert en mi per les perruqueres, especialment si són franceses. No ho entenc: fa anys que rebo propostes d’amistat de noies maquíssimes que m’escriuen per cor­reu o em contacten per les xarxes però no en faig cas, jo ja m’he vist al mirall i sé el que hi ha, i a més es veu d’una hora lluny que són inventades per un robot informàtic. Suposo que com que no pico, el meu algoritme els ha anat canviant l’aspecte, l’edat, els estudis, la procedència. Però hi ha una constant: gairebé sempre són perruqueres, sovint franceses. No sé per què. Què sap de mi, el meu algoritme, que jo encara no he descobert? No ho sé. I no me’n refio. Per si de cas continuaré anant a xollar-me al meu barber de sempre, que de moment mai m’ha pres el pèl.