Estem envoltades de tòpics sobre quina és la nostra funció. Culpabilitzant-nos per tot allò que no sabem, volem o podem fer millor. Reproduint i inventant noves formes de ser mare, emparades en un nou paradigma que de sobte et sorprèn quan descobreixes que et surten paraules de la teva mare per la boca. Més enllà de les complicitats que es van teixint amb els anys, més enllà dels tòpics del dia de la mare. Aquella invenció que els grans magatzems van instaurar per donar sortida a planxes i batedores. Més enllà del debat sobre el paper de la mare dins i fora de casa, del sentiment de culpa per no arribar a tot arreu, més enllà de l’estafa de la superwoman, de com els fills llasten la progressió laboral, de com ens obliguen –encara ara– a justificar-nos davant una societat que mai li demana al pare com s’ho fa per compaginar l’èxit professional amb la família. Més enllà de tot això, m’agradaria fer un nus de complicitat amb totes les dones. Les que són i les que no són mares. Per decisió pròpia o imposada. Ni ens fa millors, ni més senceres, ni tan sols més sàvies. Tenir fills et fa alterar el teu centre de gravetat. De cop, tot és més incert, et connectes amb el teu costat més instintiu, de protecció i de salvaguarda dels teus. O no. Que ser mare no és un patró. Tot plegat, per dir que ser mare ha de ser una decisió personal, lliure i volguda. Que tenir fills ni és una obligació, ni és un dret. Que la vida de les dones va més enllà de la maternitat i que som el que som –per bé i per mal– gràcies –o per culpa– a les nostres mares. L’ombra és llarga, però la llum també.