'Grandiosa' memòria de Marta Deu

Sempre he pensat, i així ho he escrit, que són les persones les que fan les institucions i no a l’inrevés. En tots els camps humans: polítics sobretot, i en tota mena de corporacions, associacions o grups que s’estenen a la recerca d’alguna cosa diguem-ne superior.

També he de confessar que el Pas de la Casa des de molt vailet em sonava a això, precisament: al fet que entrava a casa des de terres estrangeres. I no es pensin, aquests sentiments els he tingut gairebé en totes les fronteres: les més llunyanes que m’apropaven més a casa, i amb les que gairebé topava que eren ja la darrera barrera per trepitjar terreny de casa, malgrat que el terreny del país casalot fos com més fràgil, més indefinit, potser més neutral i més lliure, també!

Tercera cosa que vull dir i és que (no s’ofengui ningú si us plau, escric el que pensava o pensava pensar) el Pas sempre em sonava a pel·lícules del Far West, a aquestes viles o pobles fronterers, entre els EUA, Mèxic, etcètera, amb tota mena de passejants, excursionistes, aventurers, alpinistes o correcamins, passavolants. I oblidava, brètol de mi, que hi havia una població autòctona, verídica, de carn i ossos, a un cantó i a l’altre del riu. I que això era veritat. “Dos trencalls de riu,/ dues illes desertes/ i la remor de l’aigua que refresca/ els meus somnis d’infant”, diu Marta Deu.

Com també és, era i serà veritat el què la Marta Deu ens diu: “La història del poblet pertany a molts homes i dones, imprescindibles, que recordo en part i que viuen encara en el meu cor: familiars, homes de neu, llevadores, metges, mestres, capellans, transportistes, hotelers, botiguers, esportistes, polítics, andorrans, forasters, nens, bessons, emigrants, refugiats, turistes...” I jo –i em sembla que molts altres– els veia com a persones que no s’aferraven al Pas, com si fossin això, només “passants de Pas...”. Quin error, del qual demano excuses!

Però, a més, també vull dir que la Marta Deu i jo fa anys i panys que ens coneixem, però que enseguint la meva visió del viatge en tren, i que mercès a les parades diürnes i nocturnes, a les diverses estacions, als canvis de comboi, feia anys que no ens trobàvem de tu a tu. La darrera vegada –m’ho recordava ella, l’altre dia de Sant Jordi, signant llibres– fou quan ella em va demanar l’adreça de l’entranyable Miquel Martí i Pol, jo li vaig respondre: “Posa Miquel Martí i Pol, Roda de Ter, i segur que arribarà.” I sembla que així succeí, perquè com que jo personalment he d’agrair a moltes persones que m’hagin obert les portes, per estricta justícia, com a mínim, jo haig de fer el mateix: obrir portes. I així ho faig bé. Altres pensen d’altra manera, certament..., però allà ells. I en aquest cas, resultà i molt: la Marta i el Miquel es cartejaren i construïren una càlida amistat. Un i altre ho mereixien!

La Marta Deu ha escrit i publicat un llibre que em sembla que hauria de titular-se Grandiosa memòria. I per una senzilla raó: ja sé a què es refereix l’adjectiu menuda, però com que considero que no és un llibre de nostàlgia, se n’hauria de dir Grandiosa memòria. A més, però, aquest impuls íntim no és altra cosa que la nostàlgia com diu Kafka, a La Partença: “Vaig sentir el toc d’una trompeta i vaig demanar al mosso què significava. No sabia res, no havia sentit cap so. A la porta va aturar-me i em va preguntar:

–On va, senyor?

–No ho sé pas –vaig respon­dre–, tot just vull partir, vull partir i prou. Només així aconseguiré arribar a la meva meta.

–Vostè coneix la meta, doncs?

–Sí –vaig respondre– ja t’ho he dit. Partir és la meva meta.”

No és el llibre de la Marta un llibre de nostàlgia tancada i angoixosa, és un llibre a la recerca d’una àmplia guia. És un llibre que partint d’un ahir recerca delerosa l’avui i persegueix el pervenir...

Sí, ja sé que crec que tenim la temptació de saber explicar el què en diem “l’Andorra d’abans”, que és com una mena d’enyor que s’acumula, la felicitat que s’allunya, la soledat creixent..., i no sabem dir quan ens pregunten: “I l’Andorra d’avui, què és?” Potser ho sabrem explicar d’aquí a 50 anys, si encara Andorra viu, i hem preservat religiosament el passat?

La Marta Deu i Pedrerol, malgrat sigui “filla de la neu” –“perquè el meu mar neix aquí/ sabeu?/ I del mar al meu llac o del meu llac al mar.../ mil borrallons de neu!/”, des del lloc –Aiga de la casa– on ella diu que creixerà el “poblet” Pas de la Casa, per a mi ha traspassat amb aquest llibre de versos i prosa de records, d’alegries i tristors, una de les llindes de la vida: la porta que s’obre per poder cridar: “Tieta, vull la llum!”

Però en definitiva la Marta Deu, després de tants anys l’he reconeguda, ja per sempre més en aquests mots: “El meu poblet té llum de dia,/ l’hivern et crema els ulls,/ l’estiu te’ls ben refresca./ Primavera i tardor,/ la llum és de cotó/ i sempre llagri­meja./”

Poemes que expliquen una vida, no només d’infant menut, sinó la d’una persona adulta que no ha volgut, de cap manera, com fan tantes persones, colgar la infantesa. Només espero que ens escrigui i ens canti –si vol!– poemes on s’expliqui que encara avui, com diu ella: “Hi havia una vegada un país molt petit. Era tan petit que durant molts segles hagué d’agafar-se fort, ser­ra endins, perquè no se l’emportés cap ventada –encara ha de fer-ho ara–. Era tan petit que hagué d’alçar els seus braços al cel per a protegir-se de les ullades geloses que li llençaven. Perquè endemés de petit era molt bonic.” Estic segur que ho farà. I aleshores tindrem “del Pas de la Casa” perpètua memòria! “És a dir, “grandiosa memòria, Pas de la Casa”.

I, certament, li haurà d’afegir aquest magnífic vers ja escrit que diu: “... és bonic el nom del/ Pas de la Casa.../ el pas per passar/ per quedar-se o marxar/ el pas per tornar a casa./” Per sempre, potser, oi?