Aparició del ressuscitat als deixebles d'Emaus

D’una forma simplista, pensem a vegades que Déu amb el seu poder podria fer les coses de seguida, resoldre els nostres problemes i misteris... i no entenem per què espera, per què respecta tant els ritmes humans, i no fa intervencions que accelerin el curs dels esdeveniments i de la història... per què no dirigeix i intervé de forma més directa i immediata en el nostre món.

En aquest fet que avui fem present en l’evangeli d’aquest diumenge, dels deixebles d’Emaus, em crida l’atenció que al començament els deixebles no reconeguessin ja el Mestre. Com, durant un llarg camí i enmig d’una animada conversa, no endevinessin la personalitat d’aquell caminant que s’havia afegit a ells en la seva ruta i que els parlava amb un coneixement tan manifest de les sagrades Escriptures.

Hi ha una frase en aquest evangeli que em sorprèn: Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin... L’evangeli no està escrit sense cap motiu i intenció. Cada paraula i fet que ens narra, conté una lliçó de vida que hem de saber esbrinar. No podem quedar-nos en la simple apreciació de la narració periodística del que van fer o viure. Escrutar l’escriptura és aquesta feina de descobrir el missatge que hi ha en clau i que demana desxifrar-lo si volem treure tot el suc que la paraula aporta a les nostres vides.

Jesús ens dona una lliçó també a nosaltres, no només a aquells dos deixebles. Les coses no es descobreixen a primer cop d’ull. Cal reflexionar i veure que totes les coses tenen un fil conductor que no s’endevina amb una mirada superficial. Tots els esdeveniments estan sàviament pensats i dissenyats pel creador... i no només sàviament, sinó amorosament. Hi ha una estimació i una saviesa que va més enllà de les nostres immediates apreciacions. Cal donar un vot de confiança al qui sap més que nosaltres i posar-nos amb humilitat a rastrejar i ensumar com a bons perdiguers per arribar a desfer l’entrellat i poder penetrar una mica el sentit de totes les coses, el sentit de les nostres vides.

Cal destacar que Jesús no té pressa. Va pacientment acompanyant i responent a les qüestions i interrogants que aquells pobres deixebles s’havien formulat davant d’uns fets inaudits per a ells. Aquesta paciència que sovint no tenim nosaltres i trenquem les cartes abans d’acabar la partida. I a la fi veuen en tot un fil conductor. Veuen la saviesa exquisida i amorosa de Déu per portar a terme la salvació de la humanitat extraviada.

Quan han fet aquest exercici, acompanyats pel mestre expert... se’ls obren els ulls que tenien entelats... de tristesa, d’ignorància supina, de somnis triomfalistes allunyats de la realitat. I veuen el Senyor Ressuscitat a la fi. No és el reflex clar i evident de la nostra manera de fer. Impacients al començament, no entenem les coses i els esdeveniments que ens passen, i no tenim paciència per esbrinar el seu sentit. I ens perdem l’oportunitat, per la nostra presa i impaciència, que se’ns obrin els ulls també a nosaltres i veiem la presència del Senyor. Que el Senyor ens doni la serenitat i paciència per escrutar l’Escriptura a fi que se’ns obrin els ulls i la intel·ligència... i veiem també nosaltres la presència del Senyor Ressuscitat. I llavors podrem celebrar l’àpat d’acció de gràcies que és l’Eucaristia sentint l’alegria de la presència del Se-nyor en aquest món nostre.