Foc i lloc
Mes, si és el déu...
Dijous passat, mentre vosaltres santjordiejàveu amb mi, jo estava enfonsada. El dia abans ens havien fotut una coça al cul que ens treia d’Europa i no veia gaire clar que el cap de setmana següent no ens en fotessin una altra des d’Espanya. Ja sé que les males llengües diuen que si som fora d’Europa és per culpa nostra, que ens havien avisat a París i que vam tornar cap a casa des de Torí amb el cul calent una setmana abans, però, què voleu que us digui, jo continuo sent com aquell infant de la lletania “jo no he sigut, jo no ho he fet, la culpa la tenen els altres”.
En canvi, avui, dilluns, m’he aixecat pletòrica, més contenta que unes pasqües, malgrat la basarda que em fa la possibilitat de tenir una coprincesa xenòfoba. Ahir em vaig escarxofar al sofà amb una cerveseta i, amb el cul estret i els ànims no gaire més amunt de terra, vaig començar a veure com rodava la pilota. Al cap de set minuts ja estava grogui i al minut 29 ja m’havia fet caqueta, però, nois, allò es va anar animant quan tres minuts després el fusell del més petit de tots la va encertar. Pilota amunt i avall i mitja part. Entrepà i una altra cervesa per anar-nos entonant. I som-hi. Minut 28 de la segona part: el croatosevillanocatalà (raquític?) treu la metralleta: pam! Em cau l’entrepà a terra, però l’espolso i mossegada. Començo a suar. Minut 32: un brut blanc menys: ja els tenim! Però se’m glacen les venes quatre minuts més tard. El cendrer sobreïx. S’acaba el temps reglamentari, però ningú xiula... Que baixi sant Jordi!
Però va aparèixer Ell amb l’esquerra i els va fer callar en ensenyar-los quina samarreta mana. I els blancs s’han hagut d’empassar la merenga barrejada amb els acudits que ens van vomitar durant la setmana i ara ens toca a nosaltres riure i fer acudits cruels i trepitjar-los l’ull de poll i enviar-los a pastar fang i fotre’ns-en del mort i de qui el vetlla, tot i que és molt lleig fer llenya de l’arbre caigut. Potser ens hauríem de plantejar si riure’ns dels vençuts és gaire cristià, no? Mes, si és el déu de la gespa qui ho fa, per què no ho podem fer els mortals? Qui tingui orelles que escolti i qui sàpiga llegir, que llegeixi.
PS: Que l’Osasuna no us hagi amargat la lectura.