Fem civisme fent política

Ja fa més de 2.400 anys que va néixer el prudent i savi Aristòtil. Prenia com a centre de reflexió la polis, que entenia com el conjunt de cases, el poble, en definitiva, i convençut que si la polis existia era gràcies a la naturalesa humana, glossava aspectes com l’ajuda mútua, la defensa comuna, i els pactes i acords d’organització i de convivència. Deia que qui vivia en societat era un animal polític, que es podia comunicar, i que era capaç de discutir i de posar-se d’acord sobre el just i l’injust, i sobre el que convenia i el que era perjudicial. I afegia que els membres de la polis eren els ciutadans i que parlant sobre el just i l’injust al llarg del temps els ciutadans arribaven a un acord bàsic: la constitució que donava forma legal a la ciutat.

Des dels temps d’Aristòtil, l’estatus de l’esclavatge ha estat abolit, i les dones i els artesans també formem part de la societat. I, com a tal, ara tots tenim el dret de participar en l’administració o en el govern de la ciutat, per reprendre termes aristotèlics.

Jo penso que també tenim el deure de fer-ho.

Perquè la política és civisme i és participació. De la mateixa manera que ens impliquem en l’associació de pares i mares, o en la junta de copropietaris, penso que és important la presència, d’una manera o d’una altra, en la política.

Defugint de professionalitzar-la, i de transformar-la en funcions de mandats imperatius altres que els dels programes electorals.

Perquè només compaginant-la amb la vida quotidiana i les obligacions laborals i professionals se sabran valorar de veritat els problemes de la societat i les necessitats de solucions. Perquè cal viure les coses per conèixer-les.

Evidentment amb les cor­responents excepcions per a aquells càrrecs que necessitin dedicació absoluta i exclusiva.

I sempre des de l’ètica, la responsabilitat, la probitat i la màxima evitació dels conflictes d’interessos, i el seny i el sentit comú.