Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Aparences

Actualitzada 13/04/2017 a les 06:38
“En una finestra hi havia un gat negre assegut. L’altre era blanc”. Quan tenia divuit anys, és a dir, molt temps abans que Diane Broeckhoven em descobrís l’aparença del senyor Julià, vaig veure el meu primer cadàver: estava exposat en capella ardent al Palau Solterra de Girona. Com el miol dolç o el pèl suau dels gats, tenia una aparença fràgil, amb la pell clara i els cabells blancs; semblava de seda. Era aquella dona que escrivia fent embastes i arrufats i cosia amb paraules precises i enfilalls de flors. Les flors i ella: la xicranda i les hortènsies de ca l’avi, les violetes de Sant Gervasi, la ginesta i les margarides de l’Empordà... això sí, totes arrengleradetes i domesticades en un jardí ben cuidat.
“L’altre va saltar al jardí una tarda de fred i de vent”. Però totes les aparences enganyen i els gats manyacs també esgarrapen. Aquell cos inert tan angelical havia estat una dona de pedra picada que havia viscut a Barcelona, a París, a Ginebra... Era una mare que, com quasi totes, estimava el seu fill, i el va deixar fugint del foc de la guerra civil per anar nord enllà, on va caure a les brases de la Segona Guerra Mundial... Era una amant de la solitud, va tenir i mantenir un gavadal d’amics (Anna Murià, Rafael Tasis, Carles Riba...), un gran nombre de relacions (Carner, Sales, Tar­radellas...) i l’amor adúlter i embriagador d’Armand Obiols... Era, en fi, una pintora, escriptora de teatre i mestra en Gai Saber a qui es coneix i es reconeix per la seva prosa.
Avui fa 34 anys que, a Mercè Rodoreda, la mort li “va fugir pel cor” a causa d’un càncer de fetge. Potser perquè la ploro des del fons de les entranyes, la recordo des d’un dels haikus d’Arinsal del seu estimat Agustí Bartra: “Les barques venen, / solteres, a abeurar-se / en el teu sexe”. Perquè amb ella em vaig fer gran i perquè, de la mà d’Aloma i de Cristina, he pogut viure al carrer de les Camèlies i a la plaça del Diamant, he descobert que darrere de qualsevol mirall trencat hi ha viatges i flors, la mort i la primavera... i quanta, quanta guerra... “L’endemà van trobar la gata estirada al carrer, encarcarada. El vigilant l’havia matada d’un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant”. Aparences.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477