Creat:

Actualitzat:

Un dia no gaire llunyà, a la plaça del Poble d’Andorra la Vella, un Copríncep francès, visiblement contrariat, ens va posar les piles i ens va deixar anar ben clar que un Estat no podia fonamentar-se i consolidar-se fomentant i practicant l’opacitat, diguem-ho així. Aquest avís a navegants ha estat rebut i entès i és de justícia destacar que es treballa per redreçar el rumb, no sense ensurts, però. Un dia que penso no gaire llunyà, el legislador haurà d’obrir el meló de l’avortament, concepte que la societat andorrana demanda i demandarà sí o sí. Aleshores automàticament i per causa-efecte es produirà un col·lapse institucional amb el resultat immediat d’un Coprincipat accidentalment amputat i contrari al dret constitucional establert. Aquests dos episodis són un exemple d’una espasa de Dàmocles amb la potencial fragilitat que comporta avui en dia una institució que, tot sigui dit, ens ha garantit fins ara la nostra supervivència. No estic parlant d’anacronisme, estic parlant d’estratègia i de la coneguda facultat d’adaptació dels andorrans a escenaris desconeguts. Quin és el camí? Entenc doncs que aquest seria un nou concepte d’Estat que afloraria com a república parlamentària que no trencaria pas amb el futur i modernitat d’Andorra, ans a l’inrevés. Estic convençut vingut el cas que la normalitat i també les relacions exteriors perdurarien inalterables. Cal esmentar, però, que el concepte modern de república que exploro no te rés a veure amb els somnis de nostàlgics, que també n’hi ha, rememorant èpoques convulses ja superades en algun país de l’entorn, aquestes sí anacròniques. Tampoc s’hauria d’associar sistemàticament una república parlamentària, res a veure, amb la imatge de marca d’algun partit polític en concret. Només caldria escollir si aquesta truita la volem a la francesa, en què el president mana i governa (cohabitació al marge), o bé a la italiana, en què el president ni mana ni governa.

tracking