Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

El gran germà d'Orwell

El control de comunicacions sense garanties ni límits al nou Codi Penal
Actualitzada 04/04/2017 a les 22:02
El Codi Penal, com tota llei humana, ha d’estar sotmès a modificacions segons canvien les societats. Com en el cas de la persecució dels dopatges, o el combat de malalties letals, però, per molt que corrin a habilitar remeis sempre aniran amb retard respecte de les realitats socials.

Tanmateix, sempre és exigible que els canvis respectin els drets elementals, començant pels reconeguts expressament a les constitucions. Els advocats van titllar d’animalada, salvatjada i d’altres mots gruixuts els canvis que introdueix el nou projecte de codi entrat a tràmit al Consell pel Govern. I no els falta raó si està correctament llegit un text que establiria el control de les comunicacions dels ciutadans en la investigació de qualsevol mena de delicte, sense necessitat d’aval judicial ni respecte als secrets professionals.

Una legalització d’aquesta mena convertiria Andorra en un estat policíac impropi d’una democràcia occidental, i una plasmació pràctica del gran germà –el previst per Orwell, no els realities televisats–. El mateix executiu i el grup de la majoria al legislatiu que li fa costat s’han adonat de la magnitud inconstitucional d’aquesta part del nou text i anuncien canvis, mitjançant esmenes, per limitar-ne l’abast, prèvia consulta a l’oposició i als actors afectats –es pot pensar en el sistema judicial, advocats inclosos, i també en el conjunt de garants de la seguretat–.

Es tracta, en definitiva –s’ha pogut llegir també–, de trobar l’equilibri “entre la garantia dels drets ciutadans i la necessitat d’eines per perseguir els delictes”. Equilibri sempre difícil i dar­rerament inclinat en l’entorn geopolític fins al segon dels objectius, aprofitant el pànic generalitzat amb el qual ja han guanyat la seva guerra santa els jihadistes.

Una altra novetat previsible i necessària del codi és la tipificació del delicte fiscal, amb el nou marc impositiu que s’ha anat establint els darrers anys, i especialment amb la vigència del gravamen sobre els ingressos de les persones físiques. En aquest cas el que sobta, des d’una perspectiva d’esquerra homologable –no diguem d’esquerres radi­cals–, és que els socialdemòcrates progressistes considerin baix el topall mínim de la quantitat suposadament defraudada.

Si aquest límit és de 50.000 euros, i cal que arribi a 150.000 per considerar la il·legalitat agreujada, i si el tipus aplicable en l’IRPF és del deu per cent, resultarà que l’afectat imputable hauria de tenir uns ingressos de mig milió anual, en el primer supòsit, i d’un milió i mig, en el segon; més encara amb l’aplicació de les diverses desgravacions establertes. En el cas de l’IGI –amb el tipus màxim del set per cent– les xifres globals a considerar serien infinitament més grans.

Tot seguint la llei no escrita del pèndol, hem passat d’una gran limitació d’impostos a l’adpoció de la pràctica totalitat de figures fiscals de l’entorn, amb l’afegit de l’intercanvi automàtic d’informació amb la majoria d’estats. Quelcom inevitable, cert, però també una cessió més de sobirania, concepte esdevingut progressivament més relatiu, si és que alguna vegada l’andorrana va ser absoluta.

Ja que parlem de contribucions ciutadanes als pressupostos de les institucions, a tot això hi cal afegir la crida del Govern als comuns perquè augmentin aquells que els pertoquen i també les taxes. És clar que l’interès general reclama les aportacions necessàries per garantir-ne el correcte funcionament i també les inversions en aquells projectes imprescindibles, necessaris, o útils des de la perspectiva del benestar general dels administrats, i això, dintre els límits del possible, sense generar nous dèficits que augmentin els deutes respectius.

En aquesta època de l’any on comencen a publicar-se balanços, hem trobat que un dels comuns no aplica l’IBI sobre la propietat, ni la càrrega als llogadors d’habitatges, perquè no li surt a compte; dit d’una altra manera, perquè l’establiment dels mecanismes per establir-los, controlar-ne el compliment i, arribat el cas, aplicar sancions els costaria més que el rendiment a obtenir.

I també, almenys en el cas de les dues administracions parroquials que han rendit comptes respecte del 2016, declaren superàvits importants. Molt bé, quan el que es busca és reduir deutes acumulats, i es pot, que el Govern, amb les necessitats actuals, sembla que encara està lluny de poder arribar-hi.

Tanmateix, un principi generalment estès entre plantejaments progressistes és que una excel·lència gestora comportaria l’equilibri perfecte entre ingressos i despeses públics amb el zero com a resultat. És a dir, que les institucions gastessin el cent per cent del que reben, o gairebé, de la ciutadania, en benefici dels mateixos ciutadans.











 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477