Creat:

Actualitzat:

Trec el cap per primer cop aquí (gràcies per la confiança, Ignasi) volent compartir reflexions sobre la llei d’incompatibilitats.

Volem que es deixi clar qui pot fer que, que pot fer qui, quan i com, entre la gent que ens representa. És lícit que un cònsol faci feina particular a mig matí? Sí, ho és. No ho prohibeix cap llei. Fa de bon veure? Gens. Fa mal d’ulls. És ètic? Ai...

En temes de moral o ètica, cadascú posa el seu llistó de conformitat. Així doncs, si entenem que el sentiment general és aquest, que els nostres representants al Consell s’arremanguin i es posin a treballar en el text. Ara bé, fins a on volem/podem tibar la corda en incompatibilitats? Cal saber-ho i acordar-ho abans de res. Caldrà fer una mena de Filiprim, i sense el recordat senyor Bachs, per ajudar.

Una interpretació laxa, no. Si ens hi posem, fem-ho de veritat. Però una de molt estricta, on ens conduiria? Sobre temes de dedicacions exclusives, a ple temps o parcials, entenc que ara no hi ha debat. Hi ha càrrecs que han de dedicar-se exclusivament a la cosa pública per la qual els van triar. El sou no pot ser l’argument únic.

Cal obrir la mirada i no ser curt-terminista. Un conseller a una comissió legislativa, advocat, per exemple, pot influir en el treball sobre una llei, que afavoreixi de forma directa o tangencial, un o més dels seus clients? Això no fa mal d’ulls? Hi ha tràfic? Hi ha influència?

Si parlem d’un càrrec-empresari, n’hi ha prou que posi els negocis a nom de la dona o els fills abans d’exercir? És complir l’expedient? Ens tapem els ulls? Amb la petitesa d’Andorra, la teoria dels sis graus de l’hongarès Karinthy, aquí salta pels aires i es divideix, com a poc, per tres. Així doncs, tema pelut, difícil, però que cal encarar amb valentia, sense embuts, amb molt de seny i sobretot sense demagògia, que ja cansa.

tracking