Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
paraula i vida

El dret a morir dignament

Actualitzada 02/04/2017 a les 06:44
    Mossèn Eduard Salinas
En poc temps s’ha imposat entre nosaltres un nou estil de morir. Avui es mor més tard i també de forma més lenta. Es mor amb menys dolor, però més sols. Millor atesos tècnicament, però pitjor acompanyats. En altres temps, el moribund era l’autèntic protagonista de la seva mort. Advertit de la proximitat de l’última hora, ell mateix presidia l’esdeveniment: reunia els seus éssers estimats, els donava les últimes recomanacions, demanava perdó, rebia els sagraments i s’acomiadava fins a l’altra vida. Poques vegades succeeix avui així.
La mort es va convertint cada vegada més en un procés despersonalitzat, confinat als professionals sanitaris, i buidat en bona part del seu contingut humà i religiós. En molts casos, el malalt queda abandonat, en espera de la seva mort més o menys pressentida, com si ja no fos necessària cap altra ajuda o acompanyament, excepte el control dels aparells d’assistència. Mentrestant, una conspiració de silenci impedeix al malalt preparar i viure la seva mort de manera més lúcida i responsable.
No és fàcil entendre com en una societat aparentment tan gelosa de la dignitat de la persona, no es genera una reacció davant aquest estat de coses i no es crida amb força el dret a morir amb més dignitat. La mort pertany a la persona i no a la medicina. El malalt té dret, no només a una assistència mèdica que alleugi el seu dolor i li proporcioni la millor qualitat de vida possible. Ha de rebre també l’ajuda necessària per viure la seva mort de forma humana. Quan ja no es pot curar, es pot i s’ha d’alleujar, acompanyar i ajudar a morir dignament. De la mateixa manera que ningú ha de viure sol i abandonat, sense l’ajuda necessària per viure amb dignitat, tampoc s’ha d’abandonar una persona sense l’ajuda adequada per enfrontar-se a la seva mort de manera digna. El moment de la mort recau avui gairebé del tot sobre l’equip sanitari, i de manera particular, sobre les infermeres. Són aquestes les que ajuden més de prop el moribund, de manera moltes vegades admirable. Però no n’hi ha prou.
El malalt pot necessitar curar ferides que arrossega del passat, enfrontar-se a sentiments de culpabilitat, obrir-se confiadament al misteri, reconciliar-se amb Déu, demanar perdó, sentir-se acceptat, acomiadar-se amb pau.
Tot moribund, qualsevol que sigui la seva visió religiosa, la seva fe o actitud existencial, té dret a ser millor atès en el moment d’enfrontar-se a l’experiència més densa i decisiva de la seva vida. Una organització més adequada de l’assistència hospitalària, una major atenció de familiars i amics, una actuació més responsable de sacerdots i creients podria alleujar i fer més humana la mort de no pocs. I feliços també avui els que, sols o mal acompanyats, morin confiant en aquell que va dir: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477