Arrels de Maquiavel

M’agrada força rellegir El Príncep, de Nicolas Maquiavel, és un d’aquells llibres de capçalera per consultar en determinats moments en què t’envaeixen els dubtes. De vegades, per ser més hàbil i identificar les conductes, i altres, per tocar de peus a terra. Tot i estar escrit al segle XVI, el van publicar el 1531, per cert, mentre estava empresonat, acusat de conspirar contra els Mèdici, és perfectament aplicable en moltes situacions de la quotidianitat. La base del Príncep com a guia per aconseguir els objectius deixant de banda la moralitat, és malauradament la que impera en molts aspectes en la nostra societat. A empreses, famílies, política... veiem massa vegades allò que el fi justifica els mitjans. En la nostra societat, aquells que practiquen de forma activa el maquiavel·lisme no ho fan explícitament, com l’autor de llibre, sinó que prefereixen camuflar-ho enmig de victimisme i bones intencions. Sincerament, no tot s’hi val per aconseguir un objectiu, no crec a trepitjar els de l’entorn per poder ascendir, ni m’agraden els que estan disposats a qualsevol mercadeig o vassallatges a canvi de poder. Els principis hi són per mantenir-los, la integritat i l’honor, encara que suposi una renúncia. Reprenent el que havia dit en altres articles, crec que per brillar no cal apagar ningú. Envoltar-te del millor equip és la clau de l’èxit, només els mediocres s’atribueixen tots els mèrits i ridiculitzen l’entorn. Això sí, posats a no tenir escrúpols, prefereixo els que, com Maquiavel, ho diuen tot a la cara sense complexos.