Necessitem sindicats amb força real

L’article 18 de la Constitució reconeix el dret de creació i funcionament de sindicats. Malauradament, quan fa pocs dies que hem celebrat el 24è aniversari de la nostra llei fonamental, hem de lamentar que aquesta disposició no ha estat desenvolupada amb prou garanties. La conseqüència? Uns sindicats en l’àmbit privat pràcticament inexistents i sense possibilitat de constituir-se, fet que condiciona, i molt negativament, la defensa de les condicions laborals de gran part dels assalariats del nostre país.

Això no pot continuar així! Fa massa temps que aquesta situació, que genera grans desequilibris en les relacions entre empresaris i treballadors es manté. De res ha servit, tal com ja va advertir durant el seu debat al Consell General el meu company al PS Esteve López, la legislació aprovada el 2008 només amb els vots de la dreta. Les mateixes patronals l’han criticat perquè no ha servit, en cap cas, per tenir uns interlocutors vàlids que representin els empleats i que els bons empresaris saben que són absolutament necessaris.

Potser aquesta situació podia permetre’s a l’Andorra del passat, però és inconcebible en un país que vol ser modern i homologat internacionalment. Necessitem sindicats forts, que puguin promoure accions en defensa dels treballadors, que puguin seure a una taula en igualtat de condicions que les patronals per negociar una millora de les condicions laborals –salaris, horaris, festius, incentius, etc... I que quedi clar: no parlo de res que no sigui normal als països de l’entorn.

La llei de llibertat sindical tramitada pel PS vol corregir aquest dèficit que, fins i tot, es podria qualificar de democràtic. Les dificultats operatives en què es troben en l’actualitat els sindicats andorrans –els que existeixen, per no dir ja aquells que, simplement, no s’han pogut crear– posen en evidència la necessitat d’una regulació que, sense restringir el mandat constitucional, faciliti l’exercici de la seva activitat i eviti el sorgiment de conflictes. El nostre text segueix tant la declaració de Drets Humans, com les normatives de l’OIT i la Carta Social. A la vegada, és un pas per complir el compromís contret el 2013 amb Ban Ki-moon, però també amb les demandes ja no només de treballadors, sinó també dels mateixos empresaris.