La Llei de funció pública del 2000 estableix tres categories de treballadors, segons les relacions laborals que tinguin amb l’administració: funcionaris, agents de l’administració de caràcter indefinit o eventual i personal de relació especial. Les xifres que representa cadascun d’aquests col·lectius provenen de fonts diverses i, com és habitual, es troba a faltar una font oficial que permeti conèixer els efectius reals del sector públic. Davant la manca de transparència oficial, cal recórrer al BOPA, les intervencions parlamentàries, la CASS i la premsa, per accedir tan sols a una informació insuficient: 2.569 empleats a l’administració pública, dels quals 632 són eventuals i alguns amb antiguitat.
Segons dades de la CASS del 2016, les úniques que permeten un seguiment temporal, es registren 4.318 empleats (2.337 dones i 1.980 homes), inclosos a l’epígraf “administració pública i seguretat social”, sense comptar uns 600 ensenyants, més de 1.000 del SAAS i d’altres també integrats al sector públic. L’administració ha incrementat efectius de forma ininterrompuda des de principi d’aquest segle; en setze anys la plantilla ha crescut un 36%, amb una clara tendència a la feminització i l’envelliment. Els majors de 50 anys, que actualment són el 30% del col·lectiu, han augmentat un 182%, mentre que els menors de 30 anys s’han reduït un 60%. L’any 2001 els de menys de trenta anys duplicaven els de més de 50; actualment, els de més de 50 anys quadrupliquen els de menys de trenta. Aquest procés d’envelliment afecta negativament el sector públic i dificulta el relleu generacional necessari per al bon funcionament del país. És evident que la crisi econòmica ha tingut efectes negatius sobre la política de contractació. L’eventualitat, com a fórmula d’estalvi, no és el millor estímul per atraure talent, ja que en aquest règim no es pot optar a fer carrera professional ni als beneficis dels triennis i formació, a banda que molts eventuals desenvolupen tasques de responsabilitat. La manca de seguretat desincentiva els joves, altament preparats, privant el país de la seva capacitat innovadora. El necessari reforçament de l’estructura interna de l’administració exigeix confiança en els treballadors públics per reduir la despesa en assessors externs.
. va dir..El relleu generacional ve de dos maneres, o bé al jubilar-se l'empleat, per tant cal esperar als 65 anys (i per tant, fins els 65 no ets "gran") o bé quan es genera treball, de manera que poden conviure els "grans" i els joves. Si no es dona cap de les dues opcions, l'Administració envelleix i no hi hagi regeneració.EL problema és que no es genera treball, que cada cop som més gent per menys treball, no és un tema de grans i joves.Ja sé que el missatge és una obvietat, però és que llegint l'article sembla que la culpa la tinguem els funcionaris "grans", que ens volem formar, que volem ser alts funcionaris i tenir responsabilitats.
RespondreEm sembla molt correcte el que dius, així com també molt clarificador, doncs és cert que l'article dona a peu a mal interpretacions. Tot i que entenc que l'objectiu de l'article és la de donar a conèixer la quantitat d'eventuals que hi ha a l'administració que molts d'ells es podrien considerar ja sigui pel temps que porten a l'administració com per la feina que hi desenvolupen com a agents de l'administració de caràcter indefinit, o com a funcionaris.