Intercanvi poètic

M’arriba un correu electrònic per participar en una cadena d’internet. Mai les segueixo però aquesta vegada es tracta d’un intercanvi poètic i decideixo participar. Poc habituat a aquests jocs però, em faig un embolic amb les instruccions, m’equivoco i he de demanar ajut a l’amiga que m’ha convidat. Un cop aclarit el mecanisme, i seguint les instruccions, envio la meva recomanació (un poema de Dylan Thomas) a algú que no conec però que, per l’adreça electrònica que m’han donat, dedueixo que és de la Seu. Per continuar la cadena, reenvio la invitació a vint contactes però en qüestió de minuts rebo un altre missatge idèntic al primer, de part d’un amic que també ha pensat en mi. Hauria de sentir-me afalagat però això m’obliga a tornar a participar? Aquesta vegada em toca enviar la recomanació a algú que sí que conec i trio un poema de Goytisolo, un dels meus autors preferits, i després m’escarrasso a trobar vint nous destinataris: sé que alguns d’ells trencaran la cadena però no em fa res, justament per això són amics. Encara he tornat a rebre una tercera invitació però, o bé qui me l’envia s’ha equivocat, o jo m’estic fent un embolic monumental perquè ara la persona a qui se suposa que he de recomanar un dels meus poemes preferits soc jo mateix. No ho entenc.

A la fi començo a rebre recomanacions poètiques d’amics, coneguts, saludats o gent que no sé qui són. I rebo poemes de tota mena però el que em fa més gràcia és veure afinitats i coincidències en els gustos, no només dels remitents entre ells, sinó també amb mi: persones que conec de lluny o amb qui mai no he acabat de quallar m’envien textos que també són els meus preferits. Aleshores passa que no és la persona qui et recomana un poema, sinó aquell poema que et recomana la persona: si li agrada aquell autor, segur que ens entendríem, penso. I mentre escric aquest article valoro positivament l’experiència: he conegut nous poemes (perquè me’ls han recomanat amics) i noves amistats (perquè me les han recomanades els poemes) i al final penso que d’alguna manera, ense­nyar a estimar la literatura avui dia no hauria de ser una cosa gaire diferent d’això, oi? Una cosa més lúdica i vivencial, menys clàssica i que demostri que amb les lletres construïm ponts entre persones.