El Museu Carmen Thyssen obre, per fi, les seves portes. Durant tres dijous, les tres multitudinàries inauguracions presentaran als gats i fures del país el nou equipament. Els que l’han pogut veure destaquen la qualitat enorme de les peces de la col·lecció. L’enhorabona, doncs. En un país d’entusiasmes tebis o relatius i certa fredor a l’hora de penjar medalles al proïsme, no s’han sentit ni veus crítiques ni els estirabots habituals, ans al contrari. Tothom sembla d’acord que és una notícia excel·lent per a la salut cultural (i, de retruc, turística) de les Valls. Una col·lecció com aquesta es fa dir sí senyor i dona prestigi al país que l’acull. Segur que Andorra és millor amb un equipament on es puguin veure obres de Casas, de Monet i de Gauguin, certament. Si no les tinguéssim aquí, estarien penjades en alguna altra banda i sens dubte algú altre se n’aprofitaria. Tot el que sumi, enriqueix. Mot bé. Dit això, estaria bé aprofitar aquesta optimista (i potser fugissera) onada d’entusiasme museístic per aixecar el dit, molt modestament, i suggerir que potser valdria la pena recuperar la idea, mil vegades exposada i altres mil ignorada, del nostre museu nacional. Que sigui modest, contingut, barat, però al mateix temps realista, ambiciós i valent. Que expliqui i que ens expliqui. Per als de dins, per als de fora i, sobretot, per als que viuen als llimbs. Que serveixi per transformar la informació en coneixement. I, si pot ser i no és demanar gaire, que el tinguéssim (ni que sigui en projecte) abans que el casino.