Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Urgència i seguretat

Actualitzada 19/03/2017 a les 07:06
    Antoni Morell
“Educats en silenci, tranquil·litat i austeritat, se’ns llança de cop al món; cent mil ones ens envolten, tot ens sedueix, tot de coses ens agraden, moltes altres ens enutgen, i d’hora en hora titubeja el sentiment fàcilment inquiet; sentim, i allò que sentim la bigarrada confusió del món no esblamaeix”. Això ho deia Goethe entre els segles XVIII i XIX. Imaginem-nos al segle XXI que gairebé tot és una mena de tsunami.
Françoise Hollande –encara Copríncep– fa uns dies deia que vivim en el món de la urgència. I que davant dels diversos i nombrosos populismes del signe que siguin (per altra part, qui no és populista?) que es mouen en l’espai immediat dels twits, Europa cada dia té menys capacitat per prendre decisions. “Aquesta és la gran lliçó d’aquests anys de crisi”, la manca d’autoritats que decideixin ràpidament. Això fa que Europa vagi minvant en credibilitat i en capacitat per il·lusionar els ciutadans d’aquesta vella (a voltes decrèpita) Europa “on pul·lulen milions d’europeus àvids, apàtics, descreguts, impassibles, renegats, escèptics...”, comenten diversos analistes. Enormes problemes atès que l’economia s’ha menjat la política, i on cada cop els valors i principis tradicionals van desapareixent i cert desànim envaeix l’ànim de molts ciutadans. Un caos també moral, espiritual, ètic?
Manca un projecte d’on neixin noves il·lusions? És curiós constatar com Europa és capaç de regular minuciosament els temes com la mantega, i no hi ha cap mena de política conjunta sobre la immigració, i altres temes cabdals.
Tot això a nosaltres els andorrans –i als qui des de sempre hem cregut i defensat que el nostre país està més arrelat que molts altres, que ara en presumeixen, però abans ho negaven, a l’Europa de Carlemany– també ens afecta, i molt, així mateix anímicament. Nosaltres venim de certa seguretat econòmica fonamentada en la miraculosa independència, deguda a l’aïllament ancestral o a la fina i enrevessada capacitat democràtica dels muntanyencs, però a la fi seguretat psicològica basada en una posició fronterera especial, i en el creixement (a voltes fictici) econòmic del país. Però a la fi, un tarannà col·lectiu de tranquil·litat i confiança i consolidada jurídicament amb la Constitució del 1993 que ens ha fet creure que érem menys fràgils del que som, i que ens “respectarien” més.
Ja intuíem, tanmateix, que un dia o altre aquella societat no podria continuar “totalment”, com fins fa poc. Això, i no ens enganyem, era i és així. Però ningú s’ha d’escandalitzar i de titllar d’antieuropeus els qui tenen por –jo també en tinc un xic-, i imagino que els qui comanden també (altrament serien inconscients), sentiment ben humà davant de l’esdevenidor per retornar o defensar un passat ben conegut, avui gairebé impossible de plena sobirania nacional, amb llibertat absoluta per regular, protegir, decidir... Això ens costarà molt d’admetre als andorrans. Molt! I a més amb cert sentiment de sentir-nos estafats.
Deia l’altre dia Luis Sanchez-Merlo a La Vanguardia el següent: “rescatar la idea d’una Europa amb futur exigeix més entusiasme que mostren polítics a la defensiva, als que els europeus de peu observen amb callat menyspreu intel·lectual i que només semblen interessats en un modus vivendi cuinat amb facúndia mal estofada”.
A Andorra, per altra part, i que no es cabregin els qui comanden, no han sabut (ho penso així, i no crec que no hagin volgut) o no han “pogut saber” explicar fil per randa el que realment significa associar-se a Europa. Però com sempre la pedagogia neix dels del poble, vull dir que amb paraules senzilles, intel·ligibles i entenedores que no facin trontollar els esperits, i facin néixer noves, encara que submises, seguretats. Fa bastant temps que això mateix, la manca de pedagogia clara i senzilla, li vaig manifestar al cap de Govern, Antoni Martí.
La manca de reacció, és a dir, actuar amb certa urgència, davant dels rumors, és molt perillós, com diu Hollande. Sense caure, però, en la no menys perillosa improvisació!
Que Europa, avui, tal com es comporta, no és un model il·lusionant per a nosaltres (tampoc ho és per a molts altres), és normal. Que els nostres països veïns no ajuden en res envers aquesta il·lusió, també és cert. Com, em sembla, fa pocs dies deia Marc Forné, els països veïns són una font d’antieuropeistes, el devenir erràtic d’Espanya i França no és cap consol per a nosaltres, petits i esquifits. Que patim les conseqüències d’aquesta desorientació europea, on priva més l’economia que la política, la burocràcia que la justícia, la mala consciència que l’ètica, també és quelcom comprensible. Que el famós “Estat de dret” tan proclamat i defensat amb la boca petita, arreu, ens podria malmetre a nosaltres, tampoc seria estrany. Que avui, la major part de nosaltres no sabem (o sí, però no ho volem o no podem o no sabem assumir-ho) què significarà, a curt, a mitjà i a llarg termini associar-nos a una nova realitat que se’ns apareix com una mena de quimera, també és veritat.
En tot cas, però, penso sincerament que si aquest procés que s’endevina llarg no es fa amb unitat i amb comprensió intel·ligent de tots i per tots, fraccionaria la ja dèbil i precària comunitat andorrana.
Acceptem tots plegats que tenim por. I que com deia aquell, tenim por de tenir por. I això no significa en absolut ser antieuropeu. El que caldria preguntar-se tots és de quina Europa parlem. De la dels 27, dels de la primera i/o segona velocitat, o de la justícia, l’ètica, la cultura i l’humanisme cristià i no cristià? I és terrible constatar que aquesta Europa de l’ètica, la cultura, la solidaritat, la justícia i l’humanisme gairebé –dic només gairebé!– va esmicolant-se. També en les de la primera velocitat, com en els de la segona. I això, juntament amb la manca d’urgents actuacions, ens fa ser més insegurs, físicament, però sobretot psicològicament, moralment. I per enfortir-nos si cap, cal acceptar abans que ens ha nascut certa inseguretat, com si al país li haguessin marxat els “àngels”...
Etiquetes
  • #1 Castellano Comunero
    (19/03/17 21:27)

    Tant d'espai per no dir res de res. Ni blanc ni negre: Gris.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477