Verdor d'aigua d'espinacs

Dijous tothom mirava el riu. Verdor d’aigua d’espinacs colorava la Valira, des de l’ull de la font d’Arinsal i en processó de carnestoltes travessant mig país i frontera del Runer avall. El mal tràngol succeït el mes de maig de l’any passat, amb l’afectació per gastroenteritis de consumidors d’aigua provinent de la font d’Arinsal, distribuïda en format de garrafa-font a empreses de Barcelona, ara porta a fer proves de coloració per tal de saber quin és el punt on s’origina la contaminació de la font amb aigües fecals, una contaminació que va obligar a tancar la planta envasadora i clausurar el doll d’aigua de la font. Amb aquesta acció, els especialistes francesos en geotècnia, miraran de trobar el recorregut intern de les càrregues contaminants, a fi i efecte de poder determinar quin és el lloc on les aigües fecals inicien el seu camí fins a l’aqüífer de la font d’Arinsal i així poder procedir l’administració pública competent a les accions necessàries per evitar els vessaments contaminants. Aquests, poden venir del lloc més impensat, ja que en una orografia d’alta muntanya, la complexitat dels estrats geològics van més enllà de l’entorn visible d’una vall i poden generar sorpreses. Tots podem rumiar on caram deu ser el punt d’on surten les aigües fecals, concentrant-nos en Arinsal i potser es tracta d’un lloc situat en una altra vall, que ni tan sols és de la parròquia de la Massana i potser és de la veïna parròquia d’Ordino. En qualsevol cas, bo serà trobar el punt de contaminació per tal de tallar l’afectació de l’aigua de la font d’Arinsal i poder tornar a beure’n sense el risc de patir un mal de panxa agut.

La sobtada verolada de les cristal·lines i transparents aigües de la Valira (permeteu-me una irònica imatge literària a l’ús), va fer córrer fotografies i comentaris arreu. En to jocós de carnaval bigarrat, és clar, perquè cap perill comporta per als organismes vius el colorant emprat, com ja havien avisat abans des del Govern i com van haver de sortir dijous a informar des del departament de Salut. Les truites de la Valira, les que com una relíquia hi queden, noten més la sal escampada a les carreteres a l’hivern, que el tel verd de dijous. I els ànecs i alguna aigüerola encara més relíquia, s’ho devien mirar com si hagués plogut herba molta. I en to jocós també, direm que malgrat ser francesa l’empresa encarregada de fer la coloració, no es tracta pas del verd de París, aquell pigment captivador que els pintors impressionistes empraren a fruïció i degut a la seva toxicitat, d’autèntic mata-rates, en portar arsènic, van tenir serioses afectacions. Els benaurats Cézanne, Monet i Van Gogh van patir, sense ells saber-ho, malalties i deliris greus degut al seu estimat verd de París.

La verdor tenyidora de la Valira que passarà a la història andorrana ha de servir per desvetllar-nos de tantes pantalles i telèfons –algunes verament de verd fosforito, que va ser la paraula més escrita dijous– les quals ens fan tenir el cap acotat i fixar-nos més en el verd que ens envolta cada dia: el verd rutilant dels prats quan verdegen en ufana primavera; el verd dels beços quan borronen; el verd de la xicoia que ens fa pessigolles al gust i als sentits en les renovellades passejades pradenques; el verd de l’enciam de font, que és verd líquid, perlat, botonat d’aigua. I el verd comú de la serralada pirinenca, de Canigó a Treserols, dels seus peixius, ara encara enllitats de neu –bressol “d’aigües gemades” com cantava Verdaguer– i aviat deslliurats a les tentines de l’herbei tendre. Verd i verdor que a l’hivern ens cruspim en gustós panadó d’espinacs, panses i pinyons i, a toc de primavera i estiu encarrilem, animats, amb els nostres ulls i els nostres passos.