Andorra no és un gran Estat i la nostra petitesa és la que ens fa immensos. Però al mateix temps les reduïdes dimensions també són les que ens hipotequen i fan que s’entri en profundes contradiccions entre el que hom pensa i el que com a país es pot assumir. Diferents episodis al llarg de la història han evidenciat aquesta situació de voler i no poder o de poder i no voler, mai acabes de saber què va al davant i què al darrere, i en conseqüència arribar a dubtar de si es té clar quin model de país volem. Ho dic amb relació al debat que novament s’ha suscitat després que el cap de Govern reconegués haver fet, i cobrat, una obra com a arquitecte a Escaldes mentre era el cònsol major d’aquesta parròquia. Un fet que, si bé pot ser legal, perquè si no ho fos vull creure que ja s’haurien assumit responsabilitats polítiques, és èticament reprovable. És més que evident que ha d’existir una regulació clara sobre les compatibilitats d’un càrrec públic amb la seva activitat privada. Ara bé, aquesta legalitat ha de ser comparable a la d’altres estats d’Europa? On es posa la línia vermella? És el mateix un cònsol que un conseller? O un conseller general que un president de grup parlamentari? Fins a quin grau de parentiu del càrrec públic s’han de restringir les adjudicacions del Govern o dels comuns? En definitiva, com ha de ser de restrictiva la nostra legalitat en matèria d’incompatibilitats per dificultar el camp d’acció als aprofitats? El problema no és només si un fa de cònsol i una altra cosa, que ja he dit que és reprovable, sinó que fa falta un debat seriós davant totes les variables que poden condicionar les incompatibilitats en un país com el nostre.