Pensions i politiqueig
Els experts francesos encarregats de l’estudi actuarial sobre la situació del sistema de pensions van explicar ahir als consellers generals que el model és insostenible i que en sis anys entrarà en crisi si no es prenen mesures importants
L’exposició sobre la situació del sistema de pensions als consellers generals va ser decebedora perquè es va limitar a un exercici tàctic dels parlamentaris per evitar mullar-se per la perillositat del tema i perquè va quedar palès que la majoria tenia unes nocions escasses sobre la realitat de la problemàtica. El més important de l’exposició pública és que els grups polítics no podran seguir amagant el cap sota l’ala com han fet les darreres dues dècades. Perquè el sistema ja era insostenible fa vint anys, però ha guanyat una dècada i mitja de marge pel brutal creixement econòmic entre el 2000 i el 2006. El riu de milions del boom del totxo va emmascarar la realitat. Ens trobem que al final de la propera legislatura (si no es repeteix un boom econòmic gran, que no és previsible) el Govern haurà de començar a posar en el pressupost anual una partida per pagar les pensions, a les quals la CASS no arribarà amb les cotitzacions. El 2023 només seran nou milions d’euros, però l’escalada és exponencial. El 2028, d’aquí a una dècada, ja seran 100 milions. El 2033 seran 300 i el 2042 seran 400. I no es tracta d’elucubracions, sinó dels diners que s’han d’abonar a gent que ha cotitzat durant molts anys. Cal afegir-hi el dèficit sanitari, que ara ja significa més de 50. Les xifres són, però, una simple alerta perquè mai s’arribarà a produir. Perquè la fallida del sistema de pensions, amb factures de 300 milions per a l’Estat per exemple cada any de la dècada del 2030 és simplement, tal com ha recordat el president de la CASS, Jean-Michel Rascagneres, la fallida de l’Estat. Un cop ha quedat clar que s’ha d’actuar i que s’ha de fer amb certa urgència només cal establir quines seran les mesures. Les més clares i difícilment defugibles són la reducció del rendiment que dona el punt (pensions més baixes), l’endarreriment de l’edat de jubilació (inicialment fins als 67) i un increment progressiu de les cotitzacions. Altres mesures més dràstiques (també citades) com crear una nova cotització complementària, una quitança als punts ja adquirits o escapçar de forma important les pensions més altes queden com a més extremes. La pilota és damunt de la teulada dels polítics i qualsevol de les mesures serà impopular, però per una vegada prioritzar el sentit d’Estat sembla innegociable.