Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

No resignar-se

No entendré mai la rancúnia, l’odi, el “cor dur”. L’expressió “que es foti”, aquest
Actualitzada 26/02/2017 a les 06:43
    Antoni Morell
Sovint noto, a Andorra i fora d’Andorra, actituds de conformisme, de claudicació, d’abandonament, d’abaixar el cap i resignar-se enfront del que succeeix al món, a Europa, als països veïns, i també a casa nostra, poble-ciutat i ensems Estat, amb totes les contraindicacions de tot tipus que aquest fet (el de poble-ciutat i Estat) comporta. També succeïa al Renaixement, però ells foren capaços de crear petits estats on florien també les arts, les lletres, el pensament que expandiren arreu d’Europa.
La temptació de resignar-se és comprensible davant dels nous evangelismes que prediquen que el món només sobreviurà gràcies a l’accés a la tecnologia, la qual cosa és una nova via per augmentar certa manera de desigualtat. D’ací la importància de pensar, de filosofar, perquè la filosofia té molt a veure amb la nostra vida, amb els altres i amb el món. La filosofia és una forma de compromís, és fugir dels tòpics que envaeixen tot el nostre capteniment individual i social habituals. Els llocs, comuns, el políticament correcte, la pobresa del nostre llenguatge –reflex de la pobresa del nostre pensar–, el fet que pràcticament només dialoguem per mitjà dels telèfons, i mecanismes que en diem socials, i són el més antisocial que el món ha conegut. I que tot un president dels EUA utilitzi Twitter en lloc de les rodes de premsa és quelcom, com a mínim, aberrant.
I encara m’intranquil·litza més el fet que són les persones les que fan les institucions i no a l’inrevés. Per això és tan perillós que els brètols, els prepotents i els ignorants, o els que confonen els mitjans i les finalitats comandin, legislin o jutgin. Per això penso que cal novament propugnar l’educació, les humanitats, la filosofia, que ens poden ajudar a comprendre el que ens hauria de realment preocupar: el que som i el que fem. I sobretot a no resignar-nos, a no caure en la “cultura de l’exclusió”, com diu Jorge Mario Bergoglio, Francesc, en la incapacitat per sentir tendresa, a alimentar “el cor dur”.
Personalment no entendré mai la rancúnia, l’odi, el “cor dur”. L’expressió “que es foti”, aquest, tan estesa en el nostre món quotidià. Alegrar-se del patiment dels altres. En una societat tan bèstia com la nostra són habituals aquestes expressions i sobretot aquests pensaments.
Jo no em resigno a viure en una societat en què la divisa siguin les paraules buides, els tòpics, el regne dels més forts, els llocs comuns, el políticament cor­recte, els aplaudiments inútils i, en definitiva, l’odi emmascarat.
I compte: tots som els que formem la societat, a Andorra i arreu. I ben entès, jo també. Però no em vull resignar a la ximpleria imperant!
Etiquetes
  • #1 La deshumanización es el paso previo al transhumanismo.
    (26/02/17 18:59)

    "No hay gente que mansamente ceda sus libertades, ni pueden ser fácilmente controladas, cuando el conocimiento se difunde y la virtud se conserva. Por el contrario, cuando las personas son universalmente ignorantes y corrompidas en sus modales, se hunden por su propio peso sin la ayuda de los invasores extranjeros. " - Samuel Adams

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477