No entendré mai la rancúnia, l’odi, el “cor dur”. L’expressió “que es foti”, aquest
Actualitzada 26/02/2017 a les 06:43
Sovint noto, a Andorra i fora d’Andorra, actituds de conformisme, de claudicació, d’abandonament, d’abaixar el cap i resignar-se enfront del que succeeix al món, a Europa, als països veïns, i també a casa nostra, poble-ciutat i ensems Estat, amb totes les contraindicacions de tot tipus que aquest fet (el de poble-ciutat i Estat) comporta. També succeïa al Renaixement, però ells foren capaços de crear petits estats on florien també les arts, les lletres, el pensament que expandiren arreu d’Europa.
La temptació de resignar-se és comprensible davant dels nous evangelismes que prediquen que el món només sobreviurà gràcies a l’accés a la tecnologia, la qual cosa és una nova via per augmentar certa manera de desigualtat. D’ací la importància de pensar, de filosofar, perquè la filosofia té molt a veure amb la nostra vida, amb els altres i amb el món. La filosofia és una forma de compromís, és fugir dels tòpics que envaeixen tot el nostre capteniment individual i social habituals. Els llocs, comuns, el políticament correcte, la pobresa del nostre llenguatge –reflex de la pobresa del nostre pensar–, el fet que pràcticament només dialoguem per mitjà dels telèfons, i mecanismes que en diem socials, i són el més antisocial que el món ha conegut. I que tot un president dels EUA utilitzi Twitter en lloc de les rodes de premsa és quelcom, com a mínim, aberrant.
I encara m’intranquil·litza més el fet que són les persones les que fan les institucions i no a l’inrevés. Per això és tan perillós que els brètols, els prepotents i els ignorants, o els que confonen els mitjans i les finalitats comandin, legislin o jutgin. Per això penso que cal novament propugnar l’educació, les humanitats, la filosofia, que ens poden ajudar a comprendre el que ens hauria de realment preocupar: el que som i el que fem. I sobretot a no resignar-nos, a no caure en la “cultura de l’exclusió”, com diu Jorge Mario Bergoglio, Francesc, en la incapacitat per sentir tendresa, a alimentar “el cor dur”.
Personalment no entendré mai la rancúnia, l’odi, el “cor dur”. L’expressió “que es foti”, aquest, tan estesa en el nostre món quotidià. Alegrar-se del patiment dels altres. En una societat tan bèstia com la nostra són habituals aquestes expressions i sobretot aquests pensaments.
Jo no em resigno a viure en una societat en què la divisa siguin les paraules buides, els tòpics, el regne dels més forts, els llocs comuns, el políticament correcte, els aplaudiments inútils i, en definitiva, l’odi emmascarat.
I compte: tots som els que formem la societat, a Andorra i arreu. I ben entès, jo també. Però no em vull resignar a la ximpleria imperant!
"No hay gente que mansamente ceda sus libertades, ni pueden ser fácilmente controladas, cuando el conocimiento se difunde y la virtud se conserva. Por el contrario, cuando las personas son universalmente ignorantes y corrompidas en sus modales, se hunden por su propio peso sin la ayuda de los invasores extranjeros. " - Samuel Adams
Respondre