“Casa nostra és casa vostra”

La manifestació a Barcelona del 18 de febrer, sota el lema Casa nostra, casa vostra, amb una participació estimada pels organitzadors d’unes 300.000 persones, la més gran feta a Europa, ha posat en evidència no sols el govern espanyol, que es nega a acollir el tant per cent estipulat de refugiats, sinó la política restrictiva de molts països de la Unió Europea (UE) davant d’una crisi humanitària sense precedents. Segons els organitzadors, “un cop més la ciutadania ha anat per davant de les administracions” i s’ha mostrat més sensible davant d’un drama humà que veiem dia rere dia a les pantalles del televisor asseguts còmodament al sofà veient com centenars, milers de persones, es juguen la vida al mar o als camps de refugiats en el seu intent de venir a Europa i poder refer la seva vida. Els partits xenòfobs exploten els baixos instints més conservadors i egoistes fent aflorar actituds contràries als principis més elementals. Em pregunto què pensen aquestes persones quan veuen ofegar-se persones que l’únic que volen és trobar una mà amiga que els ajudi a sortir de l’infern on estan atrapades. Què faríem nosaltres si ens trobéssim en un cas semblant? Encara hi ha gent viva que té present el rebuig dels francesos davant la invasió dels refugiats al sud de França, confinant tothom a camps de concentració denigrants, vergonyosos...

Ruben Wagensberg, un dels coordinadors de la manifestació, va recordar als assistents que mentre tenia lloc a les costes de Líbia més de 400 persones s’havien rescatat en vida de les embarcacions que havien salpat a la recerca d’Europa, de l’Europa solidària, però que hi havia 110 desapareguts.

Europa enceta aquest any amb eleccions a la vista en diversos països, com ara França, Alema­nya o Holanda, on els partits xenòfobs tenen fundades esperances d’aconseguir arribar a governar i redreçar la política europeista per una altra de caire conservador, de debilitar la UE i recuperar la sobirania i la moneda pròpia. Un desastre. Cal mirar endavant i l’arribada de refugiats i la manera com els acollim diu molt com som. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va dir algú que alertava del perill de convertir-nos en botxins passius d’unes persones, d’unes famílies, que l’únic delicte que cometen és trucar a la porta de la UE per poder refer la seva vida. Hi tenen tot el dret i nosaltres els hem de donar la mà. D’aquí que davant la passivitat dels governants els ciutadans prenguin la iniciativa i pressionin els governs perquè no facin l’orni i actuïn com correspon a un país que es diu defensor dels drets humans. És l’hora dels fets i no de paraules buides i de promeses sense complir.

Jo no vaig anar a la manifestació però dono ple suport als principis de solidaritat envers els refugiats. Els meus avantpassats també van ser emigrants que des de França es van desplaçar fins a Catalunya a la recerca d’una prosperitat que ells no tenien a casa seva. I estic parlant del segle XVII, quan hi van haver unes onades migratòries que van envair moltes poblacions catalanes. Ara molts d’aquells cognoms, com Maseras, Mora, Soler, Costa, Cusachs, Bruguera, Casas, Buch, Comes, Vinyes, Font, Artigas, Bosch, Feliu, Badia, Casademunt..., estan plenament integrats a la nostra societat. Des del primer Cusachs que conec que arriba a Catalunya (Vallgorguina, 1611) fins avui han passat moltes generacions. Però no puc oblidar que aquell primer va decidir venir cap aquí a la recerca d’una prosperitat, d’un futur, integrant-se en aquell nou país que era per a ell i per als altres que van fer el mateix camí.

Avui dia el flux migratori per culpa de les guerres intestines, de dictadors i de cràpules sense manies que exploten la misèria humana, és retransmès per la televisió i molts veiem als informatius, a la premsa o per la ràdio com famílies senceres prenen la dramàtica resolució de perdre les arrels territorials, culturals, familiars, i es dirigeixen vers la UE amb el desig de refer la seva vida, tornar a l’escola, al treball, i seguir endavant. Són els europeus del futur. Molts d’ells, sobretot els més menuts, quan siguin adults se sentiran plenament integrats a la UE, si és que els demagogs xenòfobs no ho espatllen tot. Només ens faltava Donald Trump, un bocamoll que improvisa la seva política via Twitter i si avui diu blanc demà pot dir negre.

Vivim moments difícils, delicats, però res comparable als que viuen els refugiats, que deixant el seu país que estimen truquen a casa nostra esperant una veu amiga que els digui: “Casa meva és casa vostra.”